Aquest darrer aspecte fou el més feble, però també el més vistent, i en conseqüència, el més combatut pels impugnadors de l'avantguardisme valencià. "Marinettisme retardat i ridícul", assegurava Enric Duran i Tortajada. Marinetti, que llavors ja era un acadèmic de cap a peus per obra i gràcia de Mussolini, treia de polleguera els nostres antiavantguardistes. L'evolució cap al feixisme seguida per l'escriptor italià, se la veia com una anticipació del que s'esdevindria en la poesia valenciana: no sé si arribà a dir-se que la democràcia estava en perill i tot. La passió amb què es duia la controvèrsia féu que fins i tot es negués l'eficàcia d'un sanejament interior que, indiscutiblement, era el mòbil primari dels avantguardistes de 1930 respecte al nostre ambient poètic. Enfront d'ells, es forma un bloc unànime, que reclamava una poesia popularista i de substància indígena, contra el risc del minoritarisme i de la desviació exòtica. Uns mots de Miquel Duran, posats com a pròleg de les seves Cançons valencianes, descobreixen amb una amena exageració la discrepància entre les dues idees en pugna: "A baix: el ciment armat, els anuncis lluminosos, el suro, les clavegueres i llur contingut, com a elements de poesia! Visca: Poblet i Santes Creus, i la llum del sol i el cor dels homes i la grandesa de la mar! A fora: el bigot de Menjou i les patilles de Dalí! Visca: les barbes de Rusiñol i el bigot de Charlot! A baix: l'anti-art, el fonògraf, el jazz i el cocktail! Visca: el nostre poble, la política, la cançó popular i el vi de la terra!" Miquel Duran, no cal dir-ho, no combregava en els designis de l'avantguardisme. Amb tot i això, convé indicar que l'enrenou promogut era desproporcionat a la transcendència real de la qüestió.
Sigui com sigui, l'avantguardisme produí un dels escriptors notables del grup de 1930: l'obra de Carles Salvador, la del Carles Salvador d'aleshores, és digna d'un atent deixeble de Salvat-Papasseit. Coincideix amb el deliciós poeta barceloní en la clara deu sensual que origina la seva poesia i en la temperatura metafòrica amb què l'exposa. Quan, anys a venir, Salvador buscarà reunir-se amb els seus antics detractors, i donar una poesia més oberta al poble o menys epidèrmica i lleugera, encara sobreviurà, en els seus moments feliços, la frescor inicial, l'encant i l'agudesa d'unes imatges espontànies i vivents.
Al seu costat, Maximilià Thous pretenia cantar l'espurna de goig que la crosta civilitzada oculta en els hàbits i el ritme de la rutina urbana; i Enric Navarro i Borràs lloa i exalça la creixença ciutadana de València, la brillantor dels carrers frívols, l'embriaguesa de la velocitat. Sense participar ja en la campanya avantguardista ni tenir-hi concomitàncies externes, hauríem de situar també en la primera fila de1930 Bernat Artola i Almela i Vives. Artola, amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració intel lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il luminà la d'Ausiàs March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral. Almela i Vives sembla connectar un altre cap solt de la tradició valenciana: si Artola se sent lligat al poeta de Gandia, Almela, editor de Jaume Roig, podria empalmar amb l'autor de l'Espill per la seva matèria irònica, de vegades d'una acidesa mordent. Almela posa sota una llum verda i descarnada les facetes més tristes o banals de la vida, o fa un contrapunt burleta a las vanitoses quimeres dels homes. Avantguardistes o no, els poetes de 1930 van voler renovar el petit ambient literari valencià, i ho aconseguiren en bona part. És a ells, i als seus companys prosistes, que devem iniciatives fonamentals, que van des de la normalització ortogràfica definitiva fins a un bell conjunt de realitzacions editorials, sempre amb la col laboració d'escriptors anteriors i posteriors. (...)