Una nòmina completa dels escriptors de la Renaixença valenciana --poetes, historiadors, comediògrafs-- la trobaríem en Los Fills de la Morta Viva que en 1879 publicava Constantí Llombart, i en els llibres dels Jocs Florals que, durant uns anys des de 1895, edità Lo Rat Penat. Quan, en 1908, la Biblioteca Popular de <<L'Avenç>> volgué fer-ne una antologia per presentar-los als lectors del Principat, i que portà el títol de Poetes valencians contemporanis, en va destacar vint noms: Teodor Llorente, que l'encapçalava, Vicent Wenceslau Querol, Rafael Ferrer i Bigné, Jacint Laballa, Fèlix Pizcueta, Eduard Escalante, Josep Bodria, mossèn Josep Arroyo i Almela, Josep Aguirre Matiol, Constantí Llombart, Antoni Palanca, Joan Baptista Pastor i Aicart, Víctor Iranzo i Simon, Lluís Cebrian i Mezquita, Joan Espiau i Bellveser, Josep Maria Puig Torralba, Francesc Badenes Dalmau, Josep Maria de la Torre, Ramon Andrés Cabrelles i Leopold Trénor. Si fa no fa, aquests poetes, o alguns d'aquests poetes, són els que caldria esmentar com a representatius de l'etapa dels Jocs Florals. La lectura del volum de <<L'Avenç>> resulta, a hores d'ara, decebedora; qualsevol judici literari, fins i tot practicat amb extrema benvolença, seria desfavorable al conjunt dels poetes triats. Tanmateix, ells i els seus companys ocupen un espai decisiu en la marxa del recobrament cultural i lingüístic del País Valencià: més encara, la configuren. I convé examinar com.
En primer lloc, posats a fer un recompte del caràcter i de l'eficiència de la Renaixença valenciana, hauríem de destacar el seu felibrisme. Sobren les explicacions a propòsit d'aquest terme. El cas de la Renaixença provençal el tenim ben a la vora i podem apreciar les funestes derivacions que va tenir, per al seu futur, l'actitud merament literària de Mistral.
L'amistat de Llorente amb Mistral, tan simptomàtica des de molts punts de vista, ho seria més des d'aquest. Llorente, com el poeta de Mallana, s'esglaià davant la resolució dels escriptors del Principat, quan prolongaven la voluntat renaixentista més enllà del camp de les lletres, i la convertien en revulsiu polític. Per a Llorente, el passat era immutable, i calia prendre'l com un fet consumat i sense remei:
Mes no vullau que tornen de nou los antics
segles, puix morts estan per sempre tos Jaumes i els Borrells,
diu, adreçant-se als poetes del Principat. Ell es resignava a l'enyorança: però a una enyorança que paralitzava, en compte d'excitar l'esperit civil. La restauració, l'arrel última del moviment renaixentista, es reduïa, i encara incompletament, a l'esfera de la cultura, com si aquest anhel es pogués realitzar aïllat. Hi hagué un moment de polèmica entorn del designi extraliterari de la Renaixença, entre valencians i catalans del Principat: els poetes del Sud es negaven a admetre'l --Ferrer i Bigné ho proclama, discutint amb Víctor Balaguer. Probablement, aquesta retracció es deu a la manca d'un empelt progressista de la Renaixença valenciana. El nostre país, poc o no gens industrialitzat aleshores, sense greus problemes de creixement econòmic, tranquil en la riquesa cíclica i previsible de l'agricultura, no sent massa ambicions de cara al dia de demà.
És clar que això suposava una renúncia a transcendir socialment. En fou una prova directa l'admissió, i fins i tot la consagració, del bilingüisme dins l'àmbit renaixentista. Bilingües foren, d'ençà de la seva primera convocatòria, els Jocs Florals de València, i bilingües continuen sent. No va haver-hi mai, per tant, el projecte de construir una cultura normal monolingüe: el català, en unes tals condicions, quedava eliminat, a la llarga, de certs oficis intel.lectuals.
Durant la Renaixença, el català fou emprat pels valencians quasi exclusivament en la poesia. Aquest estat de coses, en tant que fet i en tant que convicció, ha pesat moltíssim sobre les generacions posteriors.
No sols va originar --per exemple-- la manca d'un conreu estable de la prosa, sinó que impedí, de retop, la creació d'un públic lector regular. La Renaixença valenciana, amb l'equívoca vacil.lació lingüística essencial, va comprometre el seu esdevenidor i es distancià notòriament de la línia seguida i mantinguda al Principat. Els esforços dels escriptors valencians del segle xx --heroics, però intermitents i indecisos-- s'han dirigit a rectificar el vici transmès pels vuitcentistes. L'oportunitat de què disposava la Renaixença no s'ha tornat a produir, i ara és més difícil d'aconseguir el que fa cent anys resultava prou viable.
Si profunditzem una mica en l'anàlisi d'aquell fenomen, veurem que el bilingüisme de la Renaixença responia, com una cosa natural, al fet que els nostres escriptors eren, ells mateixos, bilingües. Donat el grau de castellanització, i de barreja ètnica, a què havia arribat la ciutat de València --la majoria dels poetes renaixentistes n'eren fills--, hem de reconèixer que havien de ser, necessàriament, bilingües. Àdhuc no fóra estrany que n'hi hagués algun que hauria parlat sempre en castellà. De tota manera, tots ells van escriure sempre en castellà i en català. En aquestes circumstàncies, es fa comprensible la tendència a conservar-los tots dos com a llengües de cultura de la Renaixença. I admira constatar que, a pesar de les facilitats que el castellà els brindava, aquells homes s'imposessin, per una tossuda afirmació patriòtica, el retorn a la llengua antiga i natural. És la gran lliçó, la noble i emocionant lliçó, la sola lliçó, dels nostres renaixentistes. Diguem de seguida que expiaren durament la voluntat de restaurar el català en la poesia. Seria estúpid ocultar que la major part d'ells no posseïen el domini viu i expedit de la llengua en què van escriure. Van poder dir, com en el poema de Llorente:
i no tinc per parlar-la més llei, regla ni exemple
que els batecs del meu cor;
però aquest cor no sempre bategava en ella ni per ella. La poesia que hi feien s'havia de ressentir de la inseguretat dels mots, de l'instrument expressiu pobre. Quan Unamuno afirmava que, en l'obra de Querol, els poemes castellans són millors que els catalans, denunciava una realitat òbvia, predicable de molts altres poetes nostres. Només Llorente escapa d'aqueixa obscura fatalitat, dotat com estava d'un instint idiomàtic més fi i vital.
Amb el temps, es corregeixen en bona part els defectes a què em refereixo. Les promocions noucentistes de poetes valencians parteixen, en general, d'un engagement més o menys responsable amb unes ambicions civils. Per altra banda, ja no procedeixen de medis tan castellanitzats: són d'extracció no burgesa, o originaris dels pobles. La deformació del bilingüisme serà menor, i les possibilitats de domini de la llengua --a desgrat del hiatus existent entre la parla col.loquial i l'idioma literari-- augmenten. Tanmateix, la inexistència d'una tradició monolingüe els perjudica, i és molt penós l'esforç --per sort, tan renovat com allò altre-- que els cal fer per superar el handicap inicial. Només una clara decisió de resistir una subtil perduració de l'esperit de Renaixença --en el que la Renaixença no té d'anecdòtic-- possibilita el miracle constant. Cada poeta valencià ha de partir del no-res, ha d'avançar des d'una absència de fonaments: la continuïtat de la literatura catalana al País Valencià no és un teixit, una articulació orgànica sinó una sèrie de salts, precària però a la fi --fins ara!-- victoriosa.
L'hibridisme dels escriptors --poetes i prosistes valencians no solament ve produït per una duplicitat de llengua. Hi ha, també, i amb un abast prou perillós, una juxtaposició d'elements culturals. Al natural i autòcton se sobreposa la influència castellana, la qual, a cada moment, varia en intensitat, però mai no queda cenyida als termes en què tota influència aliena compleix una missió justa i saludable. L'etapa dels Jocs Florals, a dir veritat, a penes mostra senyals d'això: entre altres raons, perquè el convencionalisme de certamen descarta el joc biològic de la creació literària. Però la situació de fet, creada pels renaixentistes, determina que els valencians del segle xx visquin en una perpètua dependència cultural. No m'excediria massa si qualifiqués la cultura valenciana expressada en català amb l'etiqueta de <<cultura satèl.lit>>, en el sentit que T. S. Eliot dóna a aquests mots: és una cultura d'idioma propi però amb esperit manllevat. Hi contribueix força un altre tret de la Renaixença valenciana: la insuficient comunicació amb la vida literària dels països germans. Les relacions dels nostres literats amb els del Principat i els de les Illes, fins a la mort de Llorente, foren contínues, però superficials i receloses.
Confio que tot el que vaig dient --que té quelcom de confessió personal-- no semblarà al lector una acusació menyspreadora per als homes de la Renaixença valenciana. Potser ells no podien anar més enllà d'on anaren: en cinquanta anys és impossible de desfer una inèrcia de cinc-cents, sobretot en les nostres condicions. No hi ha dubte que tampoc no hi posaren massa lucidesa ni massa coratge. Malgrat tot, ens han de merèixer un enorme respecte. Millor o pitjor, van respondre al problema del moment, i a ells devem la possibilitat d'estar, nosaltres, escriptors i poetes valencians d'avui, en el lloc on estem. (...)