I la predicació més encara que el teatre. De fet, i per a aquella època, el públic dels sermons era tothom; el de les comèdies, probablement, tot i ser així mateix nombrós, no arribava a tant. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l'acció dels predicadors i dels actors exigeix un auditori indiscriminat i vast, i és per això que en el nostre cas predicadors i actors van tenir una importància tan singular. En la mesura que empraven el castellà en les seves actuacions, els uns i els altres es convertien, volent-ho o no, en instrument de penetració per a la llengua al.lògena. Com que, en la pràctica, aquesta mesura va ser bastant considerable, els sermons i les comèdies, banals i rutinaris, d'aparença innòcua, esdevingueren un factor poderosament actiu dins els processos culturals, i en definitiva polítics, dels Països Catalans, en l'etapa que anomenem <<de la Decadència>>. Un factor entre molts d'altres, és clar. I convé precisar-ne les dimensions.
El primer interrogant, o la primera perplexitat, que se'ns planteja, destaca una evidència absoluta. L'orador i el comediant mai no surten al públic sense l'esperança de ser entesos. Per necessitat, han de parlar en un idioma intel.ligible. Podrà haver-hi excepcions, però limitades. Per la València del 500 passaren algunes companyies de còmics italians, que representaven en italià, i en la Barcelona d'avui sovintegen les temporades teatrals d'un relatiu poliglotisme. Ara: la regla és que la comunicació entre l'actor i el públic s'estableixi en termes directes, a través d'una llengua coneguda. I la regla es fa més estricta per als predicadors. Quan s'inicia la moda de predicar en castellà als Països Catalans, ¿els feligresos entenien el castellà del púlpit? Per força, hauríem de concloure que sí...
Naturalment, caldrà que descartem les conjectures simplistes. La instal.lació del castellà a les trones no pogué ser massa veloç ni massa uniforme. Més ben dit: només fou veloç en determinats llocs, i va tenir un expandiment --per dir-ho així-- geogràfic irregular i, al capdavall, lent. Les dades de què disposem per a puntualitzar-ne el progrés són poques, quant als orígens. Tanmateix, resulta obvi que la cosa comença a les grans ciutats, potser a València abans que a Barcelona, i començà a instigacions dels nuclis socials més distingits, o sigui més cultivats. Es tractava, doncs, en principi, d'un episodi merament urbà, d'una banda, i de l'altra, merament literari. Des de la darreria del xv, els clans lletraferits dels Països Catalans venien coquetejant amb el castellà, i, un cop creuada la frontera del 500, la freqüentació i el conreu de la lengua forastera s'hi accentuen. Aquesta gent, i la seva clientela indígena, poca o molta, però influent, facilitarien les primeres temptatives del castellà en la predicació, si és que no van imposar-les. El sermó d'una solemnitat religiosa havia de ser igualment solemne i, per tant, tenia més de literari que no de doctrinal. Els sermons, literatura parlada, es castellanitzen com es castellanitzava la literatura escrita, i per un moviment correlatiu. Fet aquest pas, l'evolució ulterior no ens ha de sorprendre: la mecànica del mimetisme hi entrava en joc. Els pobles petits, l'àrea rural, en quedaven al marge, però les ciutats, per modestes que fossin, s'obrien de mica en mica a la novetat.
Ben mirat, els oients autòctons, més que no pas entendre el castellà, es creien que l'entenien. I no podia ser altrament. En els debats que, durant el segle XVII, es promouen entorn de l'ús del castellà en els sermons a les diòcesis catalanes, i en no pocs documents episcopals i sinodals que s'hi refereixen, trobem molt insistida una observació: l'escassa eficiència, i fins i tot la inutilitat, de qualsevol labor homilètica produïda en llengua estranya. L'efecte catequístic o missional era mínim, i els eclesiàstics sensibles se n'adonaven amb una justificada alarma. Quan s'escampa i s'estabilitza la predicació castellana, el poble s'hi habitua, però sense acabar de comprendre ben bé les paraules de l'orador. Això passa encara avui mateix, en bona part del nostre territori lingüístic, malgrat els avenços de la instrucció pública i de la televisió; podem imaginar, doncs, què seria fa tres-cents o quatre-cents anys. De tota manera, si l'auditori català de sermons, en el segle XVI, en el XVII, <<es creia que entenia>> el castellà, indiscutiblement és que hi havia alguna raó perquè s'ho cregués.
Tots estem d'acord respecte a l'abast de la castellanització cultural consumada als Països Catalans en aquelles centúries: un índex flagrant, ens el dóna el volum d'escriptors que emigren a l'altra llengua. La castellanització social, per contra, la dels tràmits quotidians i no exactament cultes, presenta característiques menys definides, i sembla haver tingut un curs prou envitricollat. Com és logic, degué haver-hi aleshores ben pocs catalanoparlants que abandonessin el seu idioma. Els mateixos literats que escrivien en castellà continuaven vivint en català. Un d'ells, no gaire primerenc, nascut a València, Bernat Català de Valeriola (1568-1616), fundador de l'Academia de los Nocturnos i gran propulsor del cultiu literari del castellà a la ciutat del Túria, redactava en vernacle les seves apuntacions autobiogràfiques, i estic convençut que es podrien citar molts casos similars i encara més posteriors. La simple perduració de la llengua fins als nostres dies en unes quantes vigències elementals, de cap a cap del seu domini, ja provaria que la continuïtat mai no fou interrompuda. Potser les constatacions d'aquesta mena han contribuït a emboirar l'anàlisi.
Temo que hi ha una cosa que no hem subratllat com Déu mana: el fet d'existir una forma subtil de castellanització --de castellanització social, és clar-- perfectament compatible amb la permanència del català en les seves posicions de sempre. La llengua es mantenia en els usos col.loquials, per descomptat; però també en els administratius, ja que era oficial, i sovint en els acadèmics, i poc o molt, així mateix, en la literatura. Això és innegable. La façana idiomàtica de la nostra societat fins a la Guerra de Successió, va mantenir-se discretament catalanesca. La fallida, l'autèntica fallida, resta amagada: interior, subterrània. I era: que els catalans, cada dia una quantitat major de catalans, es familiaritzaven amb el castellà i acabaven per tenir-lo com un idioma no del tot aliè. No el parlaven ni l'escrivien. Però, a la seva orella, a la de gairebé tothom, i al seu horitzó mental, el castellà havia deixat de ser una llengua insòlita.
No caldrà que ponderem la transcendència d'aquesta duplicitat lingüística, la qual, en el fons, encara no és pròpiament bilingüisme. Podem suposar, de més a més, que els contemporanis de la infiltració amb prou feines arribaven a ser-ne conscients. Quan alguns es lamenten del perill de ruïna que amenaça el català --Cristòfol Despuig en els Col.loquis de Tortosa (1537), Martí de Viciana en el Libro de les alabanzas de las lenguas (1574), i tants d'altres--, ho fan pensant exclusivament en els casos extrems de defecció. Però la majoria, si no tots aquests defensors de la llengua catalana, ni tan sols posen en dubte que el castellà hagi de ser un idioma normal per als catalans. Els testaments i els contractes, les partides de baptisme o de defunció, els edictes dels virreis i les sentències dels jutges, la correspondència comercial i privada, i la conversa a la llar i al carrer, seran en català; però el castellà s'hi interfereix, fins i tot sense fer-hi acte de presència. És secundari que els catalans l'entenguessin bé o no: els era familiar, i això és el que compta.
Disposem d'una generosa bibliografia, sovint apassionada, sobre les causes de la nostra castellanització. Un dia o altre haurem de revisar-la: peca de parcial, de primària, i en alguna ocasió, de truculenta. Si més no, té el defecte d'haver-se concentrat en les facetes culturalistes, literàries, del problema. O bé ha propendit a mirar-se'l abusivament des d'un angle polític: d'història política. Probablement, les seves conclusions no són invàlides, dins els límits que s'assignen. Però potser no són suficients, tampoc. La castellanitat --si no volem dir-ne el castellanisme-- dels Trastàmara, la unió dinàstica amb Castella, l'atracció del Siglo de Oro literari castellà, hi tenen una inqüestionable preeminència, si ens restringim a l'esfera de les lletres i, prèviament, o simultàniament, al petit món de l'aristocràcia local. Els col.lapses polítics que els Països Catalans sofreixen a partir de Casp, de vegades comuns, de vegades per separat, ja són coeficients d'una major insídia. Els corrents cosmopolites de l'Humanisme, i alguna altra circumstància similar, arrodonirien la ressenya. Tot això ha estat dit mil vegades.
No sé, en canvi, si hi ha estat prou remarcada la participació d'un element no tan insigne com els al.ludits, ni tan aparatós, i tanmateix d'una extraordinària força d'injecció lingüística: l'enorme afluència de castellans, homes i dones castellans o de parla castellana, a la nostra societat, després del 1500. Potser dir-ne immigració no seria inadequat. Almenys, al País Valencià, el terme respon a dades certes: en el segle XVI, València fou --per reproduir la frase, ben gràfica, de Gaspar Escolano (1611)-- una vertadera <<tablilla de mesón>>, una convocatòria d'oportunitats de cara a les vocacions migratòries, i tot fa creure que els castellans l'aprofitaren. L'expulsió dels moriscos el 1609 hi representà, encara, una sagnia equivalent a la tercera part de la població, i aquest dramàtic buit humà hagué de ser cobert amb gent nova, entre la qual no podien mancar els hispanoparlants... Al Principat s'observa un empelt més visible de francesos, com al Rosselló; pero també l'un i l'altre van rebre una bona contribució castellana. A mesura que aniran completant-se els estudis d'història demogràfica dels Països Catalans, l'ingredient ètnico-lingüístic castellà se'ns farà més clar.
L'assimilació idiomàtica dels immigrats s'hi realitzava de pressa i sense obstacles: sovint ells mateixos, i sempre els fills, ja parlaven català. Joan Timoneda, el pare del qual era aragonès, d'Alcanyís, diria: <<mi lengua natural valenciana>>, i en la seva <<llengua natural>> escriuria versos i peces teatrals. Però la immigració comportava una contrapartida, inexorable, sobretot, pel fet de la seva quantia: el castellà havia d'incrustar-se en les relacions diàries dels catalans, i hi romania mentre els nouvinguts no eren absorbits. I com que tothora hi havia nouvinguts per absorbir, la constància del castellà s'hi consagrava. Aquella familiaritat amb el castellà, de què parlàvem fa un instant, tenia aquesta premissa. Els natius no l'aprenien, pero s'hi acostumaven. I n'hi havia que l'aprenien. A València i a Barcelona, això devia ser corrent. El doctor Diego Cisteller, el 1636, afirma que a Tortosa, a Girona, a Lleida, amb prou feines es veu un castellà cada tres dies, i encara de pas, i que a Manresa, Solsona o Vic, si en veuen algun <<es por milagro>>. Però Cisteller exagerava. En realitat, a les capitals i en determinades comarques, la ingerència castellana era considerable.
I no solament hi hem de computar els immigrants que acudien a arrelar-se entre nosaltres. La pressió lingüística forastera s'exercia per un altre camí, no menys incisiu, i a la mateixa escala. Em refereixo als passavolants: als qui, pel motiu que fos, només hi feien una residència interina. Els documents de l'època ens permeten de localitzar-hi una riada inestroncable de buròcrates, de soldats, de frares, d'aventurers, procedents de terra endins, els quals entraven i sortien sense abdicar el seu idioma. En la nòmina, tant podrien figurar Cervantes i Lope de Vega com don Quixot i Marcos de Obregón. La llarga estada de la Cort de Carles V a Barcelona hagué de ser una ocasió d'assiduïtats castellanes, i els virreis, generalment escollits entre la noblesa de Castella, hi duien una pul.lulant seqüela de parents, paràsits i criats. Les guerres --la de les Germanies, la dels Segadors, posem per cas-- justificaren la irrupció de cossos d'exèrcit castellans. Etcètera.
Cal sumar-ho tot, doncs. I és en aquest quadre on hem de situar el fet de la predicació castellana als Països Catalans. Únicament així aconseguirem explicar-nos-el d'una manera satisfactòria. I no ens l'explicarem del tot si no hi posem una matisada precisió en les dades, quant als llocs i quant al temps. Vull deixar-ho insistit, això. Les tendències i els indicis que he evocat en les ratlles anteriors demanen una exposició més cautelosa i més concreta. Jo no sabria fer-la, ara. Quan algú l'haurà intentada, tindrem ja una mica de llum sobre un fragment crític del nostre passat: d'història de la llengua, en particular. Els sermons en són un episodi, com n'és un altre el teatre, i un altre, encara, la producció tipogràfica destinada al consum popular --fulls solts, de romanços--: en ells trobem xifrat el destí de l'idioma en un moment i en unes condicions que no podien no ser rotundament determinats. L'aire anecdòtic del tema dels predicadors no ens ha d'enganyar...