DETALLS D'UNA DECADÈNCIA *
1
És curiós: els filòsofs de la història, en
construir llurs teories dels canvis culturals, passen amb una
negligència que caldria anomenar escandalosa aquelles coses menors,
subalternes, en les quals s'endevina fàcilment una força
simptomàtica considerable. Un estil de vida --i això són
les cultures--, s'hi reflecteix tan clar, tan potent, com en les altes
creacions de l'esperit: l'arquitectura, la filosofia o l'estratègia. No
saben tot el que hi ha en un minuet. Algun capítol de La tardor de
l'Edat Mitjana, de Huizinga, ens dóna sobre la cultura medieval
tantes o més evidències que un panorama de l'Escolàstica o
una antologia de catedrals. O almenys s'haurà de reconèixer que
els detalls són imprescindibles per a arrodonir la visió
d'aquests fenòmens. Jo no dubte, per exemple, que el fet que la
matemàtica apol.línia no aprofite a l'home fàustic,
serà un argument prou estupend per a certificar la diferència
entre l'antic món mediterrani i el modern món occidental.
Però m'agradaria veure'l corroborat, aquest com tots els arguments
forts, amb d'altres més modestos i menys propensos a les confusions de
l'especulació. Com ho puga ésser la manera de concebre el nombre,
la cuina és ingredient de les civilitzacions. Si hi ha hagut una
veritable escisió cultural, haurem de trobar-la en ambdues --en totes
les-- esferes. El destí de l'all, posem per cas, en fóra ben
revelador. L'all ens unia, catalans i grecs, italians i provençals,
sicilians i andalusos. I l'all subsisteix encara, a desgrat de les ofensives,
de les fastigoses ofensives de l'elegància anglosaxona, que el voldria
bandejar com a quelcom de repugnant o d'inhonest; i subsisteix, com
subsisteixen més elements apol.linis dels que Spengler creia, encastat
en les zones intocades, allà on la cultura és net afer
consuetudinari, saba secular i calenta en les venes de l'home, i no lletra
morta, i no moda apresa. Aquesta mena de supervivències --les
insignificants en aparença--, hauria de fer meditar els filòsofs
abans de firmar l'acta de defunció d'una cultura. Potser
açò de la cuina us semblarà massa frívol,
àdhuc per al to de frivolitat, únic que em puc permetre. Tampoc
no tinc la pretensió d'insistir-hi massa. Del que jo volia parlar era
del nu i del diàleg, d'aquestes dues creacions formidablement
mediterrànies, com a il.lustracions --miniatures-minuets-- del
problema de les cultures.
2
<<Qui, mirant la mar, no ha pensat en el nu? Alguna ànima de
contrabandista només>>. Així es preguntava i es responia,
fa molts anys, un aleshores excel.lent poseur del mediterranisme. He
al.ludit Eugeni d'Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha
moltes classes de nu --i moltes classes de contrabandistes--. Hi ha tants nus
--tants nus litorals-- com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva
equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les
quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i
la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la
vegetació, i el Convit, i... Sí; en aquestes costes, el nu
és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu.
Estètic. Ens trobem, doncs, amb una localització alhora
geogràfica i cultural. Com en els altres nus --com en els altres mars--.
A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en
conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura
barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val.
A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que
siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista --i heus
ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu--. Crec que
només aquest terç tipus de nu demana una explicació.
Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m'estranya no haver-la trobada en cap
lectura. I és: que pròpiament no s'ha de considerar com a nu,
sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un
vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la
vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. Un nu
pecaminós --escaient a una civilització, com l'occidental, que
té medul.la teològica--. I podeu fer-ne les confrontacions,
recordant que la Mediterrània és una mar, una
civilització, amb mitologia però no amb teologia.
3
L'Edat Mitjana va desconèixer la nuesa, quasi en absolut: per
això, potser, era perita en obscenitat. El gòtic, que ha suscitat
una espessa retòrica a base d'interpretacions místiques o
teologals, abundava en adornaments model.lats en el fang més reprobable.
(Són cèlebres les petites escultures d'alguns chors catedralicis,
i ací, a València, també en tenim algunes en l'edifici de
la Llotja, massa escabroses.) El nu torna amb el Renaixement. En la mesura
--migrada-- en què és factible un renaixement, fou una
recuperació de velles essències mediterrànies. El nu hi
retorna: a la pintura, a la gran pintura. Però un matís --en
realitat, més que un matís-- separa el nu renaixentista del nu
grec: al capdavall, els renaixentistes no podien repaganitzar-se, no podien
desprendre's del tel de pecat amb que el cristianisme havia envoltat el cos
humà. (No és que el cristianisme menyspree el cos, ans en
té un concepte distint del dels antics mediterranis: per a aquests, el
cos és ja gloriós; per al cristianisme, ho serà,
certament, després, segons un dogma magnífic, de la
resurrecció de la carn.) Del Renaixement ençà assistim a
un procés de descristianització, intentadament total: si l'home
modern no prescindeix del cristianisme --perquè no pot, malgrat tot--,
el combat. Seguint aquesta trajectòria --europea, humanista--, a mida
que van vencent-se les resistències cristianes, el nu es purifica, es
mediterranitza. Compareu els nus del Corregio, del Giorgione, del Tizià,
amb els de Cézanne, de Maillol, de Picasso. Com que no hi ha pecat --com
que s'ha arribat a l'extirpació del sentiment del pecat--, no hi ha
obscenitat. Però fora, on ja no regna l'humanisme, en un ambient
teocèntric, ¿quin sentit, si no satànic,
tindrà el nu? Car entre el nu apol.lini i el nu fàustic --i
seguesc utilitzant el lèxic de Spengler-- hi ha una barrera irrevocable:
la creença, més o menys conscient, en el pecat original. L'home
antic no concep la caiguda; el modern en vies de descristianització,
s'hi complau; i ací tornem al punt del nu cinematogràfic. Una
altra tendència alliberada del pes de la caiguda parteix de Rousseau.
Quant al nu, aquesta tendència té nom i doctrina: el nudisme.
Però el nudisme tampoc no és nostre. A banda els seus
propòsits ètics i reformadors, els rousseaunians creuen que la
natura --la Natura-- no és un escenari, sinó un esperit. I,
mirant-ho mediterràniament, si la natura és un esperit, molt
probable que es tracte d'un esperit maligne.
4
S'esdevé, amb el diàleg, com amb el nu. El diàleg
és forma típicament --arquetípicament--
mediterrània de cultura. Intel.ligència en marxa i possibilitat
d'ironia. L'àgora tant com Plató en són la prova. I l'Edat
Mitjana ataca el diàleg creant la intimitat. Que és d'allò
més antimediterrani del món. Les llars i les esglésies. (I
no em digueu que hi ha diàlegs íntims, perquè
llavors us referiu a las confidències.) Amb el Renaixement hi ha,
també, una revifalla del diàleg. En dos aspectes. Del
diàleg literari, com pertanyia a una empresa llibresca: Bernat Metge,
Erasme, Vives, Valdés. (Estava a punt d'afegir l'Aretino: però
put a Edat Mitjana.) I del diàleg com a instrument de comerç
intel.lectual: rompiment de la uniformitat medieval, floració de la
diversitat. El XVIIIè conserva el diàleg sota
espècie de polèmica i d'epistolari. L'esperit francès, en
general, s'ha mantigut fidel a aquesta virtut mediterrània. Llevat del
parèntesi romàntic. El Romanticisme, a França com pertot,
implica el triomf del monòleg. De romàntics n'hi ha haguts en
tots els temps: el Dant, i Auziàs, i Proust, i Paul Éluard --els
lírics i els delirants--. Lírics: que parlen sempre en primera
persona del singular; aquells per als quals llur persona és primera i
singular. ¿Quin poeta estrictament mediterrani
qualificaríeu de líric --líric d'aquesta faisó
suprema--? Ni Horaci, ni cap grec, ni Virgili. Safo? Però Safo era una
dona! O Valéry? Però Valéry fou un filòsof
camuflat! Potser Maragall? Però Maragall estava fet de rares mixtures
germàniques! I no parlem dels transplantats: Goethe, que no tenim per
líric --els seus versos no eren bastant inevitables, afirmava
Wordsworth-- o Shelley; ni dels enyorívols, com Hölderlin. Llur
mediterranisme no passa de la categoria de miratge: una modalitat ben
romàntica. A partir del Romanticisme, el monòleg va guanyant
camp. Fins en el gènere objectiu per definició, la novel.la:
Joyce. I en un altre pla, la civilització moderna ha tret algunes armes,
eficaces!, per a destruir les restes de capacitat de diàleg que
quedaven. Del cinema a l'Estat totalitari, hi ha tota una gama d'institucions
que procuren el silenci. I a llur marge, les gents parlen --allò que
feia Babbitt--, es confessen, conten, criden: però no dialoguen. I
és que viuen partits en dos àmbits estranys al del diàleg:
la cel.la individual, el clos subjectiu, i la riuada massiva, la
concentració multitudinària. Han perdut, van perdent la
gràcia equilibrada de la llibertat, el gust de la ciutadania, la noblesa
de la controvèrsia. I els intel.lectuals? Ah, els intel.lectuals: si no
estan mediatitzats per cap engagément, es limiten a jugar el
paper de personatges de Huxley.
5
Advertesc al lector que, en les paraules precedents, no he posat desdenys ni
lamentació. El plor i el blasme, davant la història, són
actituds perillosament insuficients. I encara: allò que ha tingut alguna
significació en la vida de l'Esperit, mai no mor del tot. Ni el
cristianisme reeixí a esborrar tota la classicitat pagana, ni la
modernitat heterodoxa prevaldrà contra tot el cristianisme; com
la Revolució francesa no anul.là l'aristocràcia --ara en
diem seleccions o minories selectes--, ni la violència
actual --feixisme, comunisme-- acabarà amb tot el liberalisme, ni
suposant que s'impose definitivament. Totes les cultures passades coexisteixen
amb la cultura vigent. Així, el nivell dels temps, en el qual hem de
viure, és la summa compacta, heterogènia, d'elements de tan
variada procedència. En aquest elenc de materials, l'home tria; i a
través de la pròpia època indefugible, pot fer-se
partícip d'una altra cultura. Molts, molts, a la vora de la
Mediterrània, han repetit amb Rubén:
<<¡Qué anciano soy, Dios mío!
¡Qué anciano soy!>> El fet que molts més
encara no hagen pogut dir l'admirable jaculatòria, el fet que el
diàleg i el nu --i altres coses-- siguen subestimats avui, ens pot
omplir de melangia, però no pas de desconhort. Quan els homes arriben a
sentir la urgència d'una cura contra la impudícia i l'esterilitat
espiritual --i no tardaran massa a sentir-la-- giraran els ulls vers el nu i el
diàleg mediterranis. I vers les altres coses --el nombre apol.lini,
l'all o vés a saber què--, quan vulguen guarir-se d'altres
malalties fàustiques.
València, juliol 1950
* Tret de Textos d’exili, pàg. 50-53.