Biblioteca Joan Fuster
Estudis-Antologia de textos

PARLAR A VALÈNCIA (COM "MOURIR A MADRID")*


La ruptura sempre es produeix pel punt més dèbil, i aquest havia de ser València: la ciutat de València. En tenim tantes notícies irrecusables, que no acabaríem mai si volguéssim reportar-les ací. Em limitaré a transcriure'n dues, una d'autor local i l'altra d'un foraster, poc conegudes. La primera data del 1543, any en què es publicava el llibre Regla y Vida de San Benito, a València mateix. L'obra havia estat confeccionada per un monjo de Benifassà, indígena --segons tota evidència--, el qual, diu, opta per la llengua castellana, perquè <<en nuestra Valencia se entiende y habla como la materna y natural>>. La segona referencia pertany al pròleg de la traducció castellana de l'Enchiridion d'Erasme, d'Alonso Fernández de Madrid. Incidentalment, el traductor hi escriu: <<...porque era lenguaje sabido y entendido, como lo es en Valencia el romance castellano...>> La meva erudició no és tanta, que pugui garantir la datació exacta del text: l'Enchiridion de Fernández de Madrid apareix, per primera vegada, el 1526 --em fio de Bataillon--; però la menció de què ara disposo em ve a través d'un estudi del professor Bonilla y San Martín, el qual l'extreu de l'edició d'Anvers, del 1555. La diferència d'anys, en aquest cas, és important, i m'agradaria de poder comprovar si les paraules reproduïdes havien estat escrites i publicades, o no, el 1526. Si són del 1526, el testimoni de Fernández de Madrid adquireix un valor especial, perquè ens certificaria la precocitat de la castellanització social al País Valencià. Ja sé que les afirmacions d'aquesta mena s'han de prendre, sempre, amb una certa suspicàcia: tots els Fernández de Madrid que han passat per València del 1500 ençà han formulat judicis sobre l'estat de la llengua o sobre altres coses amb una lleugeresa impressionant, i seria aventurat d'acceptar-los massa al peu de la lletra. Però no sabríem negar-los, d'entrada, una parcel.la de veracitat. De tota manera, en la pitjor de les hipòtesis, resulta que, quan encara no arribàvem a la meitat del XVI, era ja possible d'estampar en llibres unes frases com les esmentades: que a València el castellà <<se entiende y habla>>, és <<lenguaje sabido y entendido>>... En la nota precedent, jo he dit que els catalanoparlants d'aquell temps <<es creien que entenien el castellà>>. El monjo de Benifassà i el traductor d'Erasme vénen a corregir-me; a València, almenys, el castellà era entès, i --poc o molt-- sabut i parlat. És una correcció que convé retenir. Tot i que em resisteixo a admetre-la tal qual, trobo que cal tenir-la present. Significa, pel cap baix, que a la ciutat de València, entorn del 1530-1540, la familiaritat amb el castellà era perceptible, i fins i tot clamorosa. Després d'això, evidentment, no ha de xocar-nos que, cent anys més tard, el doctor Cisteller afirmi dels valencianas que <<los más son bilingües, sin que se hagan estorbo en la pronunciación de las dos lenguas>>, català i castellà. Hauríem de preguntar-nos, doncs, com s'hi havia arribat a un tal extrem. És una pregunta que s'han fet tots els investigadors que han tocat la qüestió. Les respostes han hagut de ser-hi complexes i vacil.lants. Al cap i a la fi, el <<cas valencià>> té tantes cares, que la interpretació pot resultar persuasiva i alhora dubtosa des de qualsevol d'elles. Una, per exemple, és la del bilingüisme constitucional del País Valencià. Com tothom sap, el Regne de València, inventat per Jaume I, abraçava terres que, ja l'endemà de la Conquesta, parlaven en català, i terres que simultàniament començaren a parlar en castellà: un castellà-aragonès, o un castellà-murcià, o la variant que sigui, però castellà. S'hi ha volgut veure, en conseqüència, un factor --per dir-ho així-- intrínsec de promoció castellanitzadora, que operava de casa estant. La suposició, tanmateix, hauria de ser examinada de més a prop. ¿S'ha parlat sempre en castellà a Oriola, a Sogorb? El sempre és relatiu, naturalment... Quan els oriolans, feligresos adscrits a la diòcesi de Cartagena abans de tenir bisbe propi, acudien a la seva Cúria, els eclesiàstics murcians remugaven: <<¡Ya están ahí los catalanes!>> Potser això volir dir alguna cosa. <<Parlen del bell catalanesc del món>>, havia escrit Muntaner. I si la gent de Sogorb, en algun temps, parlà o no <<del bell catalanesc>>, tampoc no ho sabríem assegurar. El mateix Ramon Muntaner fa sortir en la seva Crònica un almogàver d'aquella ciutat, i posa en la seva boca paraules catalanes; Francisco Delicado, en La Lozana Andaluza, treu a col.lació uns personatges naturals de Sogorb i, enmig de la narració castellana, també els fa expressar-se en català. Podria adduir-hi més detalls de la mateixa índole, tots ells convergents a inquietar-nos sobre el presumpte bilingüisme originari del País Valencià. Més que més, si no oblidem que, tant a Oriola com a Sogorb, la paperassa municipal, notarial i parroquial fou redactada en català fins a ben entrat el segle XVII, i fins al 1707 en algun punt... Però, fins i tot si els d'Oriola i els de Sogorb han parlat sempre en castellà, tampoc no ens seria lícit de dir que el vell Regne de València era bilingüe. Per evitar confusions, jo ho enunciaria d'una altra forma: estava constituït per una agregació de comarques de llengua distinta, monolingües, les unes catalanes, les altres castellanes. Si bé es mira, sí que hi hagué un bilingüisme clar, al País Valencià, entre 1238 i 1609 --i valguin unes fites simbòliques--: els moros, esdevinguts moriscos després, hi continuaven parlant el seu àrab, l'algaravia. En una gran extensió del País Valencià, si hi havia coexistència de llengües, era entre una llengua cristiana, català o castellà, i la llengua musulmana... Les comarques monolingües catalanes, del litoral, o de l'interior enèrgic --Morella, Alcoi--, no van ser massa influïdes pel castellà de les altres zones, durant l'Edat Mitjana. El català era la llengua de la capital i de les ciutats i les viles que hi pesaven: a més d'Alcoi i de Morella, Xàtiva, Gandia, Alacant, Castelló de la Plana, Elx, Morvedre, Alzira... Advertim, encara, per desfer-nos d'equívocs, que Requena i Villena, i els seus voltants, castellans cent per cent, no van ser units a la circumscripció administrativa valenciana sinó el 1851 i el 1836 respectivament. Ni durant l'Edat Mitjana ni després, les comarques castellanes del País Valencià no van alterar gens el compacte monolingüisme de les comarques catalanes. Més aviat es va esdevenir tot el contrari: la irradació del sector català --més poblat, més ric, més estratègicament decisiu, que incloïa els centres locals de la política i de la cultura-- va ser, justament, molt viva damunt els territoris de llengua castellana. Si a Oriola i a Sogorb es parlava en castellà, l'idioma oficial hi fou el català; l'idioma, també, de les seduccions culturalistes... Cosa distinta era la qualitat del català dels valencians. Unes ratlles del gironí --i valencià voluntari-- fra Francesc Eiximenis (1383) han fet creure que al Sud de l'Ebre l'idioma es pervertia automàticament: <<aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn e de cadascuna ha retingut ço que millor li és, e ha lleixats los pus durs e pus malsonants vocables dels altres, e ha presos los millors>>. La hipèrbole de fra Eiximenis queda desmentida amb una consulta qualsevol als escrits, literaris o no, vernacles, emanats de plomes valencianes del XIII, del XIV, del XV, i encara més ençà. Posem-hi els sermons de sant Vicent Ferrer, els versos d'Ausiàs March i de Jaume Roig, la prosa de sor Isabel de Villena, de Joanot Martorell, de Roís de Corella; posem-hi, igualment, les planes obscures i humils que els jurats de València feien redactar en els <<manuals de consells>> i les dels notaris en els seus protocols. Els grans clàssics de la llengua catalana --c1àssics d'idioma-- són valencians: fora de Llull, de Muntaner, d'Eiximenis i de Bernat Metge, no n'hi ha altres de comparables als que acabo de citar. Però també és notori que el País Valencià era, va ser durant segles, terra de repoblament. Ho fou arran de la Conquesta: el seu poble, com deia Eiximenis, i aquesta vegada sense desvirtuar els fets, era <<poble ajustadís>>. O sigui que, tot i que hi predomina l'element català, no en mancaven d'altres de procedència diferent. Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanc (1460), traduïa en por de catàstrofe la barreja ètnica: <<aquesta noble ciutat>> de València, deia, <<vendrà per temps en gran decandiment>>, i <<d'açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada...>> Malvada o no, la llavor venia d'una mescla. El català s'hi convertia en llengua única: d'això, no se'n pot dubtar. Però a canvi d'alguna contaminació... De vegades, s'ha dit que els escriptors catalans del País Valencià, en la segona meitat del xv, presentaven ja uns indiscutibles símptomes de castellanització, i els qui ho asseguren no deixen d'aportar-hi dades comprovatòries. Els erudits de Barcelona, autors del dictamen, no s'erren, però tampoc no fan constar que tals o tals altres castellanismes de lèxic o de sintaxi, delatables en Joanot Martorell o en sor Isabel de Villena, es troben també en els mediocres plumífers del Principat de l'època: els mateixos, o uns de paral.lels. Ara: no podríem dissimular que alguns castellanismes dels valencians sí que són específicament locals. <<Menja-bonico / caga-poquico>>, escrivia Jaume Roig. El <<bonico>> i el <<poquico>> sonen a aragonès. El fet de ser <<poble ajustadís>>, no ho feia previsible?... La nostra --dels valencians-- preparació per a la familiaritat amb el castellà tenia aquest precedent. No és, doncs, el fals bilingüisme del Regne de València, sinó una altra cosa: el fons heterogeni de la repoblació cristiana després de la Conquesta. La dosi de sang catalana --de llengua catalana, millor-- hi fou determinant. Ho fou per la remesa de pobladors que seguí les hosts de Jaume I; ho fou, més encara, per les successives avingudes demogràfiques, del Principat, que tenim documentades al llarg del XIV i del XV, i que en temps posteriors, més dèbils, es reiteren... M'agradaria d'esquivar ací, en aquesta recensió del fenomen, les peripècies polítiques i minoritàries. El meu propòsit és d'esbrinar per què el castellà <<era lenguaje sabido y entendido>> al País Valencià, però en termes genèrics, més enllà dels cercles socials dirigents, que tenen una història particularment aberrant. Tanmateix, la veritat és que, si més no, l'al.lusió a la classe dominant sempre és necessària. Algú ens ha fet veure per sempre més que les idees dominants d'una societat són les idees de la classe dominant. I qui diu les idees diu el comportament idiomàtic, que n'és una derivació. Pel que afecta el País Valencià, i l'etapa a que em refereixo, parlar de la classe dominant --l'aristocràcia i una partícula del patriciat urbà-- vol dir plantejar el problema de les Germanies. I, amb una visió més àmplia, les germanies que s'hi produeixen després: les altres, successives germanies que s'hi han produït. Cada cop que la classe dominant del país s'ha trobat entre l'espasa i la paret, una intervenció forània li ha tret les castanyes del foc. Els nobles del 1520 van salvar-se gràcies a les forces enviades per l'emperador; els botiflers de primeries del XVIII van sortir del pas per una mediació semblant; en el segle xx s'ha repetit la història. L'agraïment dels salvats envers els vencedors de les corresponents batalles té un corol.lari lingüístic... Els aristòcrates valencians que van sobreviure a la revolta dels agermanats s'apinyaren entorn de la virreina --reina, ex-reina, o reina-àvia-- donya Germana de Foix. Donya Germana i els seus marits polaritzaren la <<bona societat>> de València després del 1523. Era una vertadera Cort, allò: un tinglado àulic, entre màgic i frívol, com ho és sempre tota monarquia, ni que sigui provincial. Lluís Milà, músic genial i literat de quarta fila, la va descriure en un llibre que es titula, precisament, El Cortesano (editat el 1561, però escrit abans del 1538). La Cort de Germana de Foix implantà el castellà a València. No és ben bé això, ja ho he dit. La presència dels Trastàmara, directa o indirecta, durant un segle, hi havia obert una bona bretxa. També la reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim, hi tingué una Cort quasi permanent, que potser fou així mateix un focus de castellanització. La reina Maria només parlava i escrivia en castellà, i el seu entourage s'hi resignava, sense adaptar-s'hi, però. De tota manera, Maria de Castella, castellana, encara llegia el català, i la seva biblioteca contenia llibres en la llengua del país. Donya Germana era ja una altra cosa: la seva Cort no admeté cap altre idioma que el castellà --l'italia sí, perquè era moda i perquè potser era el d'un dels seus esposos, el duc de Calàbria--, i, de més a més, fou un centre social superior al de donya Maria. Quan la de Foix acceptava el vernacle, era per diversió enriolada: en El Cortesano, Lluís Milà ens ho fa veure. Sabem que el català continuava sent el llenguatge domèstic de tothom, fins i tot de la noblesa, i tant El Cortesano de Milà com el Col.loqui de les dames de Ferrandis d'Heredia ho certifiquen a bastament. Però el castellà s'hi imposava. Les derivacions que això hagué de tenir, per carambola, dins l'entera societat valenciana, resulten fàcils d'endevinar: la ciutat no era gaire gran aleshores, i l'ascendent dels cercles poderosos s'hi faria sentir fins a l'últim dels seus racons... Mentrestant, s'encetava el període de la <<tablilla de mesón>>. I... Una altra peripècia violenta per al destí de l'idioma va ser la dels moriscos. Les autoritats civils i eclesiàstiques, després de 1520, van emprendre una lluita aferrissada contra la llengua de la minoria musulmana del País Valencià: contra l'algaravia. Fou una lluita sense èxit. Els moriscos no renunciaren al seu dialecte aràbic, ni tan sols sota les amenaces més dures. S'intentava obligar-los a parlar en romanç: en castellà o en català. L'expulsió eliminava del cos social valencià un quist lingüístic que en el futur hauria pogut tenir greus implicacions. Però la campanya contra l'algaravia, de retop, havia erosionat prèviament les ja trontollants conviccions idiomàtiques del poble valencià catalanoparlant. Els moros batejats, moriscos o <<nous convertits>> del segle XVI, van ser objecte d'una catequesi poc o molt insistent en llengua castellana, que ells no entenien. L'espectacle, doncs, no podia sinó confirmar l'escepticisme general en la matèria, que els predicadors per a <<cristians vells>> ja havien sembrat. D'altra banda, hi hagué personatges com el doctor Josep Estevan, bisbe d'Oriola, que proferien coses com aquesta: <<Cuando los pueblos están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen la obligación de aprender la lengua de su dueño>> (1595). Després, un cop bandejats els moriscos, es planteja la necessitat de suplir-los: un nou repoblament hi quedava incoat. Encara no sabem amb exactitud com es va fer aquesta substitució de gents. Per als anys següents a l'expulsió, les dades conegudes suggereixen la idea que els vilatges abandonats pels moriscos van ser ocupats per famílies provinents d'altres comarques del mateix País Valencià, amb alguna modesta contribució del Principat i de les Illes, i potser d'Aragó. Tanmateix, el procés repoblador s'allargà encara durant tot el XVIII, i en l'endemig, la immigració castellanoparlant, lenta i disgregada, però densa, hi va créixer. En el segle XIX, els immigrants aragonesos tornaren a ser-hi abundants. El capítol II d'Arroz y tartana, de Blasco Ibáñez, ho explica magníficament... Però no cal seguir més endavant. Tot el que porto dit ajudarà a veure clar per què i com el País Valencià, i més particularment València, esdevenien tan propicis a l'establiment de la predicació en castellà. La trajectòria del Principat i del Rosselló va ser distinta; l'aïllament de les Balears condicionava el seu cas. Sens dubte. Amb tot, la predisposició d'aquests territoris a admetre la llengua castellana en els sermons no va ser menys obsequiosa que la dels valencians. El mal era a tot arreu. La creença que el Principat hi fos més refractari és més aviat il.lusoria. Ho veurem de seguida. (...)


* Tret d’Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, 1968), pàg. 169-177.