PARLAR A VALÈNCIA (COM "MOURIR A MADRID")*
La ruptura sempre es produeix pel punt més
dèbil, i aquest havia de ser València: la ciutat de
València. En tenim tantes notícies irrecusables, que no
acabaríem mai si volguéssim reportar-les ací. Em
limitaré a transcriure'n dues, una d'autor local i l'altra d'un
foraster, poc conegudes. La primera data del 1543, any en què es
publicava el llibre Regla y Vida de San Benito, a València
mateix. L'obra havia estat confeccionada per un monjo de Benifassà,
indígena --segons tota evidència--, el qual, diu, opta per la
llengua castellana, perquè <<en nuestra Valencia se entiende y
habla como la materna y natural>>. La segona referencia pertany al
pròleg de la traducció castellana de l'Enchiridion
d'Erasme, d'Alonso Fernández de Madrid. Incidentalment, el traductor hi
escriu: <<...porque era lenguaje sabido y entendido, como lo es en
Valencia el romance castellano...>> La meva erudició no
és tanta, que pugui garantir la datació exacta del text:
l'Enchiridion de Fernández de Madrid apareix, per primera vegada,
el 1526 --em fio de Bataillon--; però la menció de què ara
disposo em ve a través d'un estudi del professor Bonilla y San
Martín, el qual l'extreu de l'edició d'Anvers, del 1555. La
diferència d'anys, en aquest cas, és important, i m'agradaria de
poder comprovar si les paraules reproduïdes havien estat escrites i
publicades, o no, el 1526. Si són del 1526, el testimoni de
Fernández de Madrid adquireix un valor especial, perquè ens
certificaria la precocitat de la castellanització social al País
Valencià. Ja sé que les afirmacions d'aquesta mena s'han de
prendre, sempre, amb una certa suspicàcia: tots els Fernández de
Madrid que han passat per València del 1500 ençà han
formulat judicis sobre l'estat de la llengua o sobre altres coses amb una
lleugeresa impressionant, i seria aventurat d'acceptar-los massa al peu de la
lletra. Però no sabríem negar-los, d'entrada, una parcel.la de
veracitat. De tota manera, en la pitjor de les hipòtesis, resulta que,
quan encara no arribàvem a la meitat del XVI, era ja possible d'estampar
en llibres unes frases com les esmentades: que a València el
castellà <<se entiende y habla>>, és
<<lenguaje sabido y entendido>>... En la nota precedent, jo
he dit que els catalanoparlants d'aquell temps <<es creien que entenien
el castellà>>. El monjo de Benifassà i el traductor
d'Erasme vénen a corregir-me; a València, almenys, el
castellà era entès, i --poc o molt-- sabut i
parlat. És una correcció que convé retenir. Tot i
que em resisteixo a admetre-la tal qual, trobo que cal tenir-la present.
Significa, pel cap baix, que a la ciutat de València, entorn del
1530-1540, la familiaritat amb el castellà era perceptible, i fins i tot
clamorosa. Després d'això, evidentment, no ha de xocar-nos que,
cent anys més tard, el doctor Cisteller afirmi dels valencianas que
<<los más son bilingües, sin que se hagan estorbo en la
pronunciación de las dos lenguas>>, català i
castellà. Hauríem de preguntar-nos, doncs, com s'hi havia arribat
a un tal extrem. És una pregunta que s'han fet tots els investigadors
que han tocat la qüestió. Les respostes han hagut de ser-hi
complexes i vacil.lants. Al cap i a la fi, el <<cas
valencià>> té tantes cares, que la interpretació pot
resultar persuasiva i alhora dubtosa des de qualsevol d'elles. Una, per
exemple, és la del bilingüisme constitucional del País
Valencià. Com tothom sap, el Regne de València, inventat per
Jaume I, abraçava terres que, ja l'endemà de la Conquesta,
parlaven en català, i terres que simultàniament començaren
a parlar en castellà: un castellà-aragonès, o un
castellà-murcià, o la variant que sigui, però
castellà. S'hi ha volgut veure, en conseqüència, un factor
--per dir-ho així-- intrínsec de promoció
castellanitzadora, que operava de casa estant. La suposició, tanmateix,
hauria de ser examinada de més a prop. ¿S'ha parlat
sempre en castellà a Oriola, a Sogorb? El sempre és
relatiu, naturalment... Quan els oriolans, feligresos adscrits a la
diòcesi de Cartagena abans de tenir bisbe propi, acudien a la seva
Cúria, els eclesiàstics murcians remugaven:
<<¡Ya están ahí los catalanes!>>
Potser això volir dir alguna cosa. <<Parlen del bell catalanesc
del món>>, havia escrit Muntaner. I si la gent de Sogorb, en algun
temps, parlà o no <<del bell catalanesc>>, tampoc no ho
sabríem assegurar. El mateix Ramon Muntaner fa sortir en la seva
Crònica un almogàver d'aquella ciutat, i posa en la seva
boca paraules catalanes; Francisco Delicado, en La Lozana Andaluza, treu
a col.lació uns personatges naturals de Sogorb i, enmig de la
narració castellana, també els fa expressar-se en català.
Podria adduir-hi més detalls de la mateixa índole, tots ells
convergents a inquietar-nos sobre el presumpte bilingüisme originari del
País Valencià. Més que més, si no oblidem que, tant
a Oriola com a Sogorb, la paperassa municipal, notarial i parroquial fou
redactada en català fins a ben entrat el segle XVII, i fins al 1707 en
algun punt... Però, fins i tot si els d'Oriola i els de Sogorb han
parlat sempre en castellà, tampoc no ens seria lícit de
dir que el vell Regne de València era bilingüe. Per evitar
confusions, jo ho enunciaria d'una altra forma: estava constituït per una
agregació de comarques de llengua distinta, monolingües, les unes
catalanes, les altres castellanes. Si bé es mira, sí que hi
hagué un bilingüisme clar, al País Valencià, entre
1238 i 1609 --i valguin unes fites simbòliques--: els moros, esdevinguts
moriscos després, hi continuaven parlant el seu àrab,
l'algaravia. En una gran extensió del País
Valencià, si hi havia coexistència de llengües, era entre
una llengua cristiana, català o castellà, i la llengua
musulmana... Les comarques monolingües catalanes, del litoral, o de
l'interior enèrgic --Morella, Alcoi--, no van ser massa influïdes
pel castellà de les altres zones, durant l'Edat Mitjana. El
català era la llengua de la capital i de les ciutats i les viles que hi
pesaven: a més d'Alcoi i de Morella, Xàtiva, Gandia, Alacant,
Castelló de la Plana, Elx, Morvedre, Alzira... Advertim, encara, per
desfer-nos d'equívocs, que Requena i Villena, i els seus voltants,
castellans cent per cent, no van ser units a la circumscripció
administrativa valenciana sinó el 1851 i el 1836 respectivament. Ni
durant l'Edat Mitjana ni després, les comarques castellanes del
País Valencià no van alterar gens el compacte monolingüisme
de les comarques catalanes. Més aviat es va esdevenir tot el contrari:
la irradació del sector català --més poblat, més
ric, més estratègicament decisiu, que incloïa els centres
locals de la política i de la cultura-- va ser, justament, molt viva
damunt els territoris de llengua castellana. Si a Oriola i a Sogorb es parlava
en castellà, l'idioma oficial hi fou el català; l'idioma,
també, de les seduccions culturalistes... Cosa distinta era la
qualitat del català dels valencians. Unes ratlles del
gironí --i valencià voluntari-- fra Francesc Eiximenis (1383) han
fet creure que al Sud de l'Ebre l'idioma es pervertia automàticament:
<<aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li
són entorn e de cadascuna ha retingut ço que millor li és,
e ha lleixats los pus durs e pus malsonants vocables dels altres, e ha presos
los millors>>. La hipèrbole de fra Eiximenis queda desmentida amb
una consulta qualsevol als escrits, literaris o no, vernacles, emanats de
plomes valencianes del XIII, del XIV, del XV, i encara més
ençà. Posem-hi els sermons de sant Vicent Ferrer, els versos
d'Ausiàs March i de Jaume Roig, la prosa de sor Isabel de Villena, de
Joanot Martorell, de Roís de Corella; posem-hi, igualment, les planes
obscures i humils que els jurats de València feien redactar en els
<<manuals de consells>> i les dels notaris en els seus protocols.
Els grans clàssics de la llengua catalana --c1àssics d'idioma--
són valencians: fora de Llull, de Muntaner, d'Eiximenis i de Bernat
Metge, no n'hi ha altres de comparables als que acabo de citar. Però
també és notori que el País Valencià era, va ser
durant segles, terra de repoblament. Ho fou arran de la Conquesta: el seu
poble, com deia Eiximenis, i aquesta vegada sense desvirtuar els fets, era
<<poble ajustadís>>. O sigui que, tot i que hi predomina
l'element català, no en mancaven d'altres de procedència
diferent. Joanot Martorell, en el seu Tirant lo Blanc (1460),
traduïa en por de catàstrofe la barreja ètnica:
<<aquesta noble ciutat>> de València, deia,
<<vendrà per temps en gran decandiment>>, i
<<d'açò serà causa com serà poblada de moltes
nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà
serà tan malvada...>> Malvada o no, la llavor venia d'una
mescla. El català s'hi convertia en llengua única:
d'això, no se'n pot dubtar. Però a canvi d'alguna
contaminació... De vegades, s'ha dit que els escriptors catalans del
País Valencià, en la segona meitat del xv, presentaven ja uns
indiscutibles símptomes de castellanització, i els qui ho
asseguren no deixen d'aportar-hi dades comprovatòries. Els erudits de
Barcelona, autors del dictamen, no s'erren, però tampoc no fan constar
que tals o tals altres castellanismes de lèxic o de sintaxi, delatables
en Joanot Martorell o en sor Isabel de Villena, es troben també en els
mediocres plumífers del Principat de l'època: els mateixos, o uns
de paral.lels. Ara: no podríem dissimular que alguns castellanismes dels
valencians sí que són específicament locals.
<<Menja-bonico / caga-poquico>>, escrivia Jaume Roig. El
<<bonico>> i el <<poquico>> sonen a aragonès. El
fet de ser <<poble ajustadís>>, no ho feia previsible?... La
nostra --dels valencians-- preparació per a la familiaritat amb el
castellà tenia aquest precedent. No és, doncs, el fals
bilingüisme del Regne de València, sinó una altra cosa: el
fons heterogeni de la repoblació cristiana després de la
Conquesta. La dosi de sang catalana --de llengua catalana, millor-- hi fou
determinant. Ho fou per la remesa de pobladors que seguí les hosts de
Jaume I; ho fou, més encara, per les successives avingudes
demogràfiques, del Principat, que tenim documentades al llarg del XIV i
del XV, i que en temps posteriors, més dèbils, es reiteren...
M'agradaria d'esquivar ací, en aquesta recensió del fenomen, les
peripècies polítiques i minoritàries. El meu
propòsit és d'esbrinar per què el castellà
<<era lenguaje sabido y entendido>> al País
Valencià, però en termes genèrics, més enllà
dels cercles socials dirigents, que tenen una història particularment
aberrant. Tanmateix, la veritat és que, si més no,
l'al.lusió a la classe dominant sempre és necessària.
Algú ens ha fet veure per sempre més que les idees dominants
d'una societat són les idees de la classe dominant. I qui diu les idees
diu el comportament idiomàtic, que n'és una derivació. Pel
que afecta el País Valencià, i l'etapa a que em refereixo, parlar
de la classe dominant --l'aristocràcia i una partícula del
patriciat urbà-- vol dir plantejar el problema de les Germanies. I, amb
una visió més àmplia, les germanies que s'hi
produeixen després: les altres, successives germanies que s'hi
han produït. Cada cop que la classe dominant del país s'ha trobat
entre l'espasa i la paret, una intervenció forània li ha tret les
castanyes del foc. Els nobles del 1520 van salvar-se gràcies a les
forces enviades per l'emperador; els botiflers de primeries del XVIII van
sortir del pas per una mediació semblant; en el segle xx s'ha repetit la
història. L'agraïment dels salvats envers els vencedors de les
corresponents batalles té un corol.lari lingüístic... Els
aristòcrates valencians que van sobreviure a la revolta dels agermanats
s'apinyaren entorn de la virreina --reina, ex-reina, o reina-àvia--
donya Germana de Foix. Donya Germana i els seus marits polaritzaren la
<<bona societat>> de València després del 1523. Era
una vertadera Cort, allò: un tinglado àulic, entre
màgic i frívol, com ho és sempre tota monarquia, ni que
sigui provincial. Lluís Milà, músic genial i literat de
quarta fila, la va descriure en un llibre que es titula, precisament, El
Cortesano (editat el 1561, però escrit abans del 1538). La Cort de
Germana de Foix implantà el castellà a València. No
és ben bé això, ja ho he dit. La presència dels
Trastàmara, directa o indirecta, durant un segle, hi havia obert una
bona bretxa. També la reina Maria, muller d'Alfons el Magnànim,
hi tingué una Cort quasi permanent, que potser fou així mateix un
focus de castellanització. La reina Maria només parlava i
escrivia en castellà, i el seu entourage s'hi resignava, sense
adaptar-s'hi, però. De tota manera, Maria de Castella, castellana,
encara llegia el català, i la seva biblioteca contenia llibres en la
llengua del país. Donya Germana era ja una altra cosa: la seva Cort no
admeté cap altre idioma que el castellà --l'italia sí,
perquè era moda i perquè potser era el d'un dels seus esposos, el
duc de Calàbria--, i, de més a més, fou un centre social
superior al de donya Maria. Quan la de Foix acceptava el vernacle, era per
diversió enriolada: en El Cortesano, Lluís Milà ens
ho fa veure. Sabem que el català continuava sent el llenguatge
domèstic de tothom, fins i tot de la noblesa, i tant El Cortesano
de Milà com el Col.loqui de les dames de Ferrandis d'Heredia ho
certifiquen a bastament. Però el castellà s'hi imposava. Les
derivacions que això hagué de tenir, per carambola, dins l'entera
societat valenciana, resulten fàcils d'endevinar: la ciutat no era gaire
gran aleshores, i l'ascendent dels cercles poderosos s'hi faria sentir fins a
l'últim dels seus racons... Mentrestant, s'encetava el període de
la <<tablilla de mesón>>. I... Una altra
peripècia violenta per al destí de l'idioma va ser la dels
moriscos. Les autoritats civils i eclesiàstiques, després de
1520, van emprendre una lluita aferrissada contra la llengua de la minoria
musulmana del País Valencià: contra l'algaravia. Fou una lluita
sense èxit. Els moriscos no renunciaren al seu dialecte aràbic,
ni tan sols sota les amenaces més dures. S'intentava obligar-los a
parlar en romanç: en castellà o en català.
L'expulsió eliminava del cos social valencià un quist
lingüístic que en el futur hauria pogut tenir greus implicacions.
Però la campanya contra l'algaravia, de retop, havia erosionat
prèviament les ja trontollants conviccions idiomàtiques del poble
valencià catalanoparlant. Els moros batejats, moriscos o <<nous
convertits>> del segle XVI, van ser objecte d'una catequesi poc o molt
insistent en llengua castellana, que ells no entenien. L'espectacle, doncs, no
podia sinó confirmar l'escepticisme general en la matèria, que
els predicadors per a <<cristians vells>> ja havien sembrat.
D'altra banda, hi hagué personatges com el doctor Josep Estevan, bisbe
d'Oriola, que proferien coses com aquesta: <<Cuando los pueblos
están sujetos a un mismo imperio, los vasallos tienen la
obligación de aprender la lengua de su dueño>> (1595).
Després, un cop bandejats els moriscos, es planteja la necessitat de
suplir-los: un nou repoblament hi quedava incoat. Encara no sabem amb
exactitud com es va fer aquesta substitució de gents. Per als anys
següents a l'expulsió, les dades conegudes suggereixen la idea que
els vilatges abandonats pels moriscos van ser ocupats per famílies
provinents d'altres comarques del mateix País Valencià, amb
alguna modesta contribució del Principat i de les Illes, i potser
d'Aragó. Tanmateix, el procés repoblador s'allargà encara
durant tot el XVIII, i en l'endemig, la immigració castellanoparlant,
lenta i disgregada, però densa, hi va créixer. En el segle XIX,
els immigrants aragonesos tornaren a ser-hi abundants.
El capítol
II d'Arroz y tartana, de Blasco Ibáñez, ho explica
magníficament... Però no cal seguir més endavant. Tot el
que porto dit ajudarà a veure clar per què i com el País
Valencià, i més particularment València, esdevenien tan
propicis a l'establiment de la predicació en castellà. La
trajectòria del Principat i del Rosselló va ser distinta;
l'aïllament de les Balears condicionava el seu cas. Sens dubte. Amb tot,
la predisposició d'aquests territoris a admetre la llengua castellana en
els sermons no va ser menys obsequiosa que la dels valencians. El mal era a tot
arreu. La creença que el Principat hi fos més refractari
és més aviat il.lusoria. Ho veurem de seguida. (...)
* Tret d’Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, 1968), pàg. 169-177.