Per tal d'organitzar els actes d'homenatge al professor Joan Fuster, arran de la seu mort, la Universitat Jaume I va designar una comissió constituïda per la Vice-rectora de Cultura, Innovació Educativa i Assistència Universitària, Isabel Ríos, i pels senyors Lluís Gimeno, Lluís Meseguer, Joan F. Mira, Josep Palomero, Vicent Pitarch i Adolf Sanmartín. Com a coordinador vaig ser nomenat jo mateix. En una reunió celebrada el 14 de juliol passat, els membres presents de la comissió van decidir la publicació d'una antologia de textos de l'assagista, posada sota la meua responsabilitat. És aquest volum que teniu a les mans. Cal agrair al senyor Josep Palacios, hereu de Joan Fuster i encarregat testamentàriament per ell de tenir cura de l'edició de les seues obres, la generosa autorització per a reproduir els textos d'aquesta antologia; també, a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, l'ajut per a aquesta edició.
La seua família era de llauradors. La primera excepció va ser el seu pare, que aprengué l'ofici de tallista i fabricant d'imatges en tallers de València. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar massa llunyà, ja que era carlí. Aquests orígens familiars, com en general tot allò que es referia a Fuster com a persona, al marge de l'escriptura, només pot ser resseguit a través d'algunes entrevistes i d'indicacions esparses en escrits del nostre autor.
Va cursar els estudis de dret a la Universitat de València i s'hi va llicenciar el 1947. Després va treballar en alguns despatxos i va exercir com a advocat uns pocs anys, alhora que es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alacantina Verbo, de la qual fou co-director entre 1946-56, i en els diaris de València Levante i Jornada. També en aquells anys (1954-1962) començà a col laborar amb articles erudits en la Revista Valenciana de Filología, que dirigia Arturo Zabala. A partir de 1961 els seus escrits van aparèixer en diaris barcelonins: El Correo Catalán (1961-1966), El Noticiero Universal (1967-1971), Tele/eXprés (1969-1977) i La Vanguardia (1969-1984) i, amb més o menys regularitat, en alguns diaris madrilenys: Informaciones, (1972-1978) El País (1979-1986) i ABC. En els diaris de València quedà exclosa la seua participació, arran de la publicació del llibre El País Valenciano (1962), contra el qual es va promoure una campanya de desqualificació personal i d'insults, que no tenia gens de casual, sinó que estava animada per mòbils polítics sobre els quals més avall es dirà alguna cosa. Fou col laborador fix en setmanaris i revistes mensuals, entre les quals el professor Antoni Furió ha anotat les següents: Destino (fins al 1971), Por Favor (1977-1978), Jano (1977-1981), Qué y Dónde (1979-1984), Serra d'Or (1959-1983), El Món (1981-1983), El Temps (1984-1985), etc.
En definitiva, a partir d'un cert moment es va professionalitzar com a escriptor. Fou una decisió arriscada, que li va marcar la vida. Una altra, tan fonamental com aquesta, va ser la de continuar vivint a Sueca, per compte d'instal lar-se en una ciutat gran, com feia en aquell temps tothom que aspirava a obrir-se pas en el món de les lletres o, en general, de la cultura.
Des del seu primer llibre, un poemari (Sobre Narcís), publicat el 1948, quan tenia vint-i-sis anys, fins a l'últim que veié amb la seua signatura, Fuster va produir una bibliografia molt extensa, que en part especifiquem en un apèndix. Hi ha guies de viatge, dietaris, comentaris sobre festes populars, edicions d'autors antics i moderns, reflexions sobre l'art contemporani, estudis sobre literatura, col leccions d'adagis, pròlegs a tota mena de llibres, incursions en el comentari polític, alguna biografia, reculls de lírica pròpia i aliena, antologies, notes erudites, visions assagístiques de gran alè... N'hi ha de tot, en els milers de pàgines que Fuster va publicar i de les quals, fins ara, les seues Obres Completes, en curs des del 1968, només recullen una part mitjanament significativa.
Paral lelament i en combinació amb aquesta activitat d'escriptor, duta fins on ho permetien les censures diverses -les de les autoritats que se n'ocupaven, però també les dels editors i els directors de periòdic-, hi havia una activitat personal, una posició, innegablement política. Sobre la seua evolució en aquest àmbit, tots podem recordar la ben coneguda sèrie de posicions establerta per Josep Pla, en un escrit de 1962, segons el qual Fuster havia estat "successivament: espanyolista, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià, catalanista". Aquesta era una manera sumària d'explicar un procés que, a banda adscripcions nacionals, aviat va portar Fuster a considerar-se un "liberal" (com s'autodefiní molt sovint) i, en qualsevol cas, una persona que estava enfront del règim franquista llavors imperant.
Les seues primeres col laboracions amb la premsa de l'exili polític, fa poc redescobertes pel professor Santiago Cortès, són del 1952, quan Fuster tenia trenta anys. D'una altra banda, mantenia ja, i va mantenir sempre, relació personal d'una gran amistat amb el periodista Vicent Ventura, dissident del falangisme que aviat va evolucionar cap al socialisme democràtic i que, a partir de la seua intervenció en l'anomenat "contubernio" de Munic (1962) fou exclòs dels diaris de València i quasi forçat a abandonar la professió. I hi havia les relacions amb el catalanisme antifranquista, desorganitzat o no, de Barcelona -que Albert Manent ha evocat- i amb artistes i escriptors d'ací i d'allà que no volien tenir res a veure amb el sistema imposat des del 1939.
En qualsevol cas, i tot esperant que algun biògraf treballe més a fons aquest període en la trajectòria de Fuster, podem aportar per aquest cantó alguna dada precisa i important. Per exemple, el 25 de maig de 1962, trobem la seua signatura en una carta col lectiva en la qual es reivindicava, sense subterfugis, "una completa llibertat cultural per a les diverses minories compreses dins l'Estat Espanyol, d'acord amb els principis de la UNESCO, dels quals Espanya és signatària". Es demanava també una solució sense violència governamental per al malestar social que les vagues d'Astúries havien desvetlat, "dins la línia de convivència democràtica que anhelen tots els pobles ibèrics". La carta demanava també una "informació lleial" sobre les vagues i sobre la repressió "duta a terme amb una particular duresa en alguns casos entre obrers, estudiants i intel lectuals". Tal vegada Fuster ja hauria signat abans algun escrit d'aquest caire. En qualsevol cas, des d'aquells anys fins a molt després, la seua signatura va aparèixer en tota mena d'escrits semblants. A favor de les màximes llibertats. De la llibertat. Tot això, més una definició personal i pública, nítidament favorable sobre la catalanitat del País Valencià, li valgué tota mena d'atacs en alguns periòdics i fins i tot un atemptat amb bombes perpetrat contra el seu domicili, el setembre de 1981.
Malgrat estar immergit en el seu treball d'articulista i en la redacció dels seus llibres, dedicava una gran quantitat d'hores a la conversa amb la gent que volia parlar amb ell. S'ha dit reiteradament, que el seu domicili del carrer de Sant Josep, a Sueca, constituïa un punt d'atracció permanent per a escriptors més o menys coneguts o aspirants a fer-se conèixer, polítics en les mateixes circumstàncies, periodistes, investigadors i, simplement, bona gent del país que volia xarrar amb ell, fer-se dedicar un llibre o poder presumir després d'haver-hi parlat. Pel que en sabem, és plenament cert, això, i -a banda altres efectes- ha tingut una repercussió notable i positiva en els treballs de diversos investigadors i escriptors.
En la dècada de 1960, l'escriptor va tenir el projecte de fer els estudis del que llavors es deia Filosofia i Lletres, per optar després a un lectorat en alguna universitat europea o americana. Tanmateix, aviat el va abandonar, i la seua incorporació a les tasques docents no es va produir fins que es va incorporar a la Universitat de València com a professor contractat, el 1983. El 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat. El 1985 es va doctorar en filologia a la de València, amb l'estudi i l'edició de la Regla del Convent de Sant Josep de València, manuscrit del segle xvi que ell mateix posseïa. La seua docència, aplicada a temes d'història social de la llengua, l'exercí en programes de doctorat. Per altra banda, va formar part de tribunals de tesis doctorals a València, Girona, Barcelona, Tarragona i Alacant. Al juliol de 1986 va obtenir la càtedra que, després de jubilar-se i fins a la seua mort, ocuparia com a emèrit, dins del Departament de Filologia Catalana de València. Per aquests anys, abandonà les col laboracions periodístiques i, pràcticament, deixà de participar en activitats públiques. Només els darrers mesos de la seua vida havia accedit a concedir alguna entrevista, féu un parlament sobre Josep Pla en la inauguració d'una exposició a Bellreguard (la Safor) sobre aquest escriptor, i tornava a adquirir compromisos d'aquesta mena. Ja feia anys que havia deixat d'exercir la presidència real d'algunes entitats, o d'actuar en algunes altres, malgrat que hi continuava figurant com a membre. Com a excepció, prenia part en la sessió anual de la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, de la qual era membre des del 1962 i on ocupava la presidència des del 1989, quan va succeir Adolf Pizcueta.
En el moment de morir, era membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, dirigia la col lecció "Biblioteca d'Autors Valencians", de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions -entitat de la qual també era membre-, formava part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, a més d'altres institucions. Pels seus treballs posseïa diverses distincions. Entre elles, els premis Joaquim Folguera (1953), Josep Ixart (1956), Concepció Rabell (1959 i 1962), Per Comprendre (1962), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i el Premi de les Lletres del País Valencià (1981). Havia estat distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i, a títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedí el 22 de juny de 1992, l'Alta Distinció de la nostra institució autonòmica, d'acord amb una proposta personal del President Joan Lerma. En el decret se'l qualificava de "valencià universal" i es reconeixia que "amb la seua àmplia obra escrita, fou un estímul fonamental de la nostra actual renaixença literària, cultural i social" i se'l definia així: "home allunyat de dogmatismes, mestre de vida cívica i intel lectual (...) ens deixà un alt testimoni de cercador de la veritat, constructor de la raó i d'estima a la nostra terra. La seua producció literària i la seua exemplar trajectòria vital seran sempre una presència viva per a tot un poble".
Òbviament, aquests factors contraris valen per al conjunt de l'obra de Fuster. Per a l'objecte d'aquesta tria de textos, potser caldria reduir-los i, alhora, afinar-ne la definició.
Les censures, les hostilitats, l'atonia cívica, el silenci dels mitjans de comunicació, etc., només podien ser vençuts per un escriptor que, com Fuster, s'havia armat de paciència i de valor i es va decidir a viure modestament i sol. Amb voluntat i sabent aplicar els recursos, es pot treballar mig en silenci, esperant que el vent canvie de quadrant. Però, hi havia un enemic contra el qual deu haver estat especialment difícil la lluita, i era la catastròfica infrastructura cultural del País Valencià, heretada de molts anys enrere. La manca de biblioteques especialitzades i les deficiències de les existents, l'absència d'institucions acadèmiques globalment valencianes eren, per a un investigador sense gaire recursos, un factor contrari enormement decisiu.
Així les coses, Fuster va començar a acumular informació amb els mitjans propis: milers de volums, col leccions de revistes, xerocòpies de documents, fitxes... Tot allò que no podia trobar en els establiments públics, s'ho va anar concentrant a casa -on sempre li fou més fàcil el treball- a còpia d'esforços i de diners guanyats no certament amb el producte d'aquests estudis, sinó a base de redactar textos d'encàrrec, articles. Alguns comentaristes han afirmat que Fuster era un escriptor del xviii. O hereu del xviii. Tot això demanaria moltes precisions que ací no tenen lloc. El que és cert, de tota manera, és que va haver de repetir les difícils operacions de tants investigadors de l'època pre-industrial, i que més aviat semblaven una continuació del règim laboral que aplicaven els monjos medievals: es va haver de formar una biblioteca i un arxiu. Era on habitava, enmig de més de vint mil llibres i de nombroses col leccions de revistes i altres documents. De tota manera, quan Fuster preparava els seus estudis de més abast, feia consultes freqüents a altres especialistes, o recorria a amics i coneguts perquè cercassen en biblioteques, hemeroteques o arxius, dades i notícies que li calien. En els pròlegs de les seues obres hi ha sempre una escrupolosa relació d'agraïment a aquests col laboradors eventuals.
Fuster era l'home que el 1962 es definia així, en una carta a Josep Pla, que llavors estava elaborant un retrat literari -un "homenot", al qual ja ens hem referit abans- sobre ell: "sóc un gran treballador i, com que l'afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l'única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d'escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l'única cosa que m'ha divertit sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i 'en forma' al País Valencià, uns quants equips d'intel lectuals i de no intel lectuals capaços de remoure -o almenys intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva."
En un altre lloc, en una altra ocasió, caldrà estudiar i comentar el vessant cívic del nostre autor, aquell propòsit d'agitació de consciències que ell mateix expressava amb aquelles paraules. Ara és el moment de recordar aquesta faceta només de passada, al costat d'aquella altra d'estudiós de la nostra història i de la nostra literatura, perquè totes dues, amb la també anomenada de col laborador assidu de periòdics -exercici que realitzava pro pane lucrando, en frase d'ell mateix- i amb la d'assagista pròpiament dit, s'entrecreuen i potser, a vegades, s'entrebanquen. És ja sabut que no existeix, si no és entre persones dotades d'una potència econòmica especial, l'historiador o l'intel lectual, o l'artista, que es puga dedicar a la seua vocació sense complicar la trajectòria que ell es marca amb aquelles tasques que potser no voldria haver de fer, o que ho voldria menys. En el cas de Fuster, les vocacions foren diverses, convivien entre elles i potser es retallaven entre elles. L'assagista dels temes genèrics, l'escèptic, l'encuriosit per tota la circumstància humana -l'home com a mesura de totes les coses: recordem-ho- probablement van limitar -o circumscriure, o guiar, no es pot saber, ara com ara- el polític que Fuster també, al capdavall, portava dins. I tots aquests aspectes de la personalitat de l'escriptor van enquadrar el camp de possibilitats reals del seu treball d'investigador i d'erudit que, de més a més, havia de guanyar-se la vida amb una professió feta d'eventualitats.
En una ocasió, Baltasar Porcel va escriure sobre Fuster: "si el propietari d'un periòdic aconseguís de tancar-lo una estona cada dia, l'obligués a fer un article sobre l'actualitat sòcio-político-cultural i després el pugués publicar en primera plana, seria disparar una canonada cada matí: augmentarien els lectors i els embolics".
De la mateixa manera, el lector té dret de preguntar-se què hauria passat si un promotor intel lectual hagués tancat efectivament Fuster, la seua biblioteca i els seus arxius -amb canals exteriors pròdigs en l'arribada dels materials informatius demanats pel presoner- i l'hagués obligat a fer, cada any, cada dos anys, durant l'espai de temps que calgués, un estudi sobre un o altre clàssic, un panorama d'un moment determinat de la nostra literatura, una revisió de cada paràgraf de Nosaltres, els valencians...
No deixa de ser significatiu, pel que fa a la situació cultural contemporània del País Valencià, que aquests motors fossen, en bona mesura, "agents exteriors", noves orientacions dutes per professors arribats de fora, els noms dels quals han estat recordats sovint en parlar de les circumstàncies de la Universitat de València en aquells anys, i amb alguns dels quals Fuster va tenir una molt bona relació. Eren Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç, Emili Giralt, Jordi Nadal, Antonio López Gómez, Ernest Lluch, José María López Piñero, Josep Fontana, Vicenç M. Rosselló i Verger, i d'altres. Un investigador com Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), sens dubte per causes polítiques, va trigar a aconseguir el reconeixement acadèmic que mereixia i que es podia esperar a la vista de la seua brillant entrada en les tasques investigadores durant els anys de la Segona República. Només en els darrers anys de la seua vida, Sanchis Guarner va tenir l'oportunitat de crear un nucli de deixebles i continuadors de la seua obra, després d'haver obtingut la càtedra el 1976.
Els interessos especulatius de Fuster van aprofitar els fruits d'aquests estímuls o bé hi van coincidir molt sovint. Amb més freqüència encara, la seua tasca, separada de l'ambient acadèmic, va tenir una funció equiparable a la d'aquells que, des de la càtedra, podien crear equips d'estudi, dirigir investigacions i orientar l'alumnat interessat en la seua matèria. I resultaria molt aclaridor poder relacionar totes les investigacions universitàries dels darrers vint o vint-i-cinc anys, dels temes més diversos, que contenen un reconeixement més o menys explícit sobre la influència positiva que en qui les formulava havia exercit l'obra fusteriana, o fins i tot alguna indicació personal. Això era possible, entre altres causes, perquè l'escriptor es mantenia molt al corrent de les novetats bibliogràfics -i també, és clar, de la literatura precedent- sobre qüestions molt diverses, sobretot les relacionades amb temes valencians i, per extensió, catalans. Fou sens dubte l'últim observador "enciclopèdic" d'aquesta realitat.
El fet real va ser, però, que Fuster va restar molt de temps -massa- fora de la universitat, per bé que no aliè a ella.
Per aquest cantó es pot veure un factor ben digne de tenir en compte. El canvi des d'una universitat -la de València, ja que a ella ens estem referint sobretot- absolutament girada d'esquena als estudis sobre la societat en què vivia, fins a una altra època de la mateixa institució, en què aquests treballs començaren a ser freqüents, pressuposa en el professorat i els investigadors unes motivacions no sols professionals. Hi havia, en tot això, que ja podem mirar retrospectivament, una voluntat -en últim terme política, o civil- de contribuir a la resolució dels problemes d'aquesta societat. I el punt de referència més clar d'una tal voluntat durant tots aquests anys, era Fuster. En l'elaboració sistemàtica i freqüent de monografies sobre els més diversos temes de la realitat valenciana -dels ibers a la Ford, del comerç medieval a les lluites obreres d'aquest segle, de Maians al dialecte d'una comarca qualsevol- no hi ha, per a qualsevol, només el compliment d'un deure professional: hi ha també una elecció de camp i no sols de camp d'investigació. En aquesta elecció, convé repetir-ho, el punt de referència, de vegades remot però present gairebé sempre, fou el procés de recuperació de la consciència nacional, en el qual Fuster va tenir un paper tan destacat i innegable.
La importància dels estudis fusterians radica probablement, deixant de banda l'objecte tractat, en uns factors ben remarcables i permanents: la quantitat d'informació assumida per ell, tot i que de vegades no siga explícitament indicada amb l'aparat bibliogràfic corresponent; l'agudesa de les observacions i dels enfocaments; i, finalment, l'hàbil tècnica expositiva.
Adoptem, com a exemple, el pròleg a l'Antologia de la poesia valenciana. Qualsevol especialista actual pot afirmar que resulta admirable que el 1955, quan el va escriure, Fuster fos capaç de recollir i de compendiar alhora tantes notícies que li permeteren de fer un panorama sobre la història de la poesia valenciana i, al mateix temps, del valencianisme polític des de la Renaixença fins a la guerra d'Espanya. Eren terrenys pràcticament inexplorats. En aquell pròleg, hi ha contingudes, en esquema, moltes investigacions que després s'han fet i d'altres que un dia o altre es faran. I és, remarquem-ho, un exemple. Podríem multiplicar-lo. Pensem, si no, en certs capítols de la Literatura catalana contemporània, d'Heretgies, revoltes i sermons o de Nosaltres, els valencians. Darrere cada escrit de Fuster hi ha un pòsit de lectures, de notes i de reflexions que donen aquestes pàgines capaces d'apassionar els lectors per temes que aparentment no l'havien d'interessar i que les fan, ensems, d'una utilitat primordial per als especialistes. Si més no, com a hipòtesi o, en ocasions, com a punt de partida. Però, no hi ha sols l'erudició. Entre les dades, ací i allà, trau el cap l'assagista, el pensador que les articula amb un propòsit determinat. I hi ha també, sobre això no calen demostracions ni proves suplementàries, la magnífica prosa fusteriana, elaborada per esdevenir àmpliament expressiva i per seguir el ritme, vivaç, del pensament de l'autor.
Allò que el mateix Fuster anomenava els seus estudis d'història cultural abraça, sobretot, treballs sobre la nostra literatura. Es tracta d'interpretacions, com ara Notes per a un estudi de l'oratòria vicentina (1954), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Jaume Roig i sor Isabel de Villena (1958), Ausiàs March, el ben enamorat (1962), i tants assaigs breus esparsos en revistes i diaris sota l'etiqueta de "crítica literària" o bé en forma de pròleg per a obres d'altres autors: a Les decapitacions, de Pere Quart (1978); o a Màrsias i Adila, d'Agustí Bartra (1957); o a Les Bonhomies, de Josep Carner (1964); o a Els escorpins (1965), de Baltasar Porcel... Hi ha també els assaigs extensos, monogràfics, sobre un sol escriptor, apareguts com a pròlegs a obres completes: Josep Pla (1966), Salvador Espriu (1962), Salvat-Papasseit (1962) i, amb un abast distint però no menys intensitat, les notes que encapçalen el primer volum de l'obra completa del poeta Vicent Andrés Estellés (1972). Hi ha, també, els panorames. Per exemple, el pròleg a Antologia de la poesia valenciana (1956), els dos volums de La poesia catalana (1956), La Decadència al País Valencià (1976), la Literatura catalana contemporània, o bé el capítol corresponent a la literatura i les llengües dins del tercer volum de la Història del País Valencià (que abraça el període entre la Germania i la Nova Planta), així com intervencions equivalents en altres obres col lectives.
És evident que tot això no és sinó una part de la bibliografia fusteriana que es podria englobar dins l'apartat objecte d'aquesta antologia, però ens sembla que, en conjunt, resulta suficientment indicativa.
Perquè, tot comptat, hi ha també una secció de l'obra de Fuster que potser cal anomenar assaigs d'història i en la major part dels casos, amb més precisió, assaigs d'història política. Ací tindria cabuda, sobretot Nosaltres, els valencians (1962) i algun recull d'articles o algun fullet (dels que el mateix autor anomenava "pamflets") que manifestaven la seua posició sobre un o molts temes de la política local del seu temps. De tota manera, tant en aquesta secció que deixem de banda com en la que ens ocupa ara, hi ha, ben detectables, unes certes línies comunes d'interessos, de preocupacions, i també de mètode.
Quins són aquests interessos? En primer lloc, el mateix país. Fuster, digués ell el que vulgués, era un patriota. Potser malgrat ell mateix, potser escèptic, potser pessimista, però un patriota, nascut com a tal en anys dificilíssims. Explicar el procés de "conversió" de Fuster, en els anys absolutament immediats de la postguerra, és una tasca que hauran de fer els biògrafs i sobre la qual ja hem donat alguna indicació més amunt, aprofitant el cèlebre retrat literari traçat per Pla amb informacions de l'interessat. De quina manera, per deducció, per anàlisi, documentant-se ací i allà, fent coneixences de persones, o separant-se'n, es va produir aquell procés, resultarà, sens dubte, un exercici interessantíssim en el qual caldrà fer intervenir sistemes d'estudi ben diversos. Que un jove de poble, fill d'allò que es podia considerar com a vencedors en la guerra d'Espanya, sense cap vinculació familiar amb la literatura ni amb la cultura, s'interessàs, dos o tres anys després de la victòria franquista, per la llengua i la literatura silenciades del seu país, per la seua història immediata -sempre en aquell temps desfigurada o manipulada des del poder-, o, encara, pels avatars dels valencianistes del primer terç de segle, no sembla que tinga massa equivalents entre nosaltres.
I d'ací, al capdavall, va derivar tot. La major part dels estudis fusterians compresos en la nostra selecció estan guiats per aquesta adscripció voluntària de Fuster als esdeveniments de la seua terra, per un imperatiu en última instància ètic. Com escrivia en la introducció a la primera edició de Nosaltres, els valencians, ell havia gosat d'emprendre aquella visió de conjunt, arriscada, perquè els historiadors i els sociòlegs se n'havien inhibit: o perquè no s'hi atrevien o perquè havien patit "una deplorable i indecorosa miopia "nacional"". Així, deia, "en la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l'ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure'l. Una altra cosa puc al legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït". Aquest apriorisme, però, "no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà". Era per la mateixa època que Fuster escrivia, o declarava a Pla que ell no se situava exactament en una definició pròpia d'una sola dimensió: " sóc escriptor? sóc polític?". Era un pensament molt d'aquell temps, en què resultava habitual debatre sobre el compromís social dels intel lectuals -a favor o en contra. Era un discussió corrent en el món avançat i, a petites dosis, en l'Espanya regida per Franco.
L'apriorisme militant, en definitiva, recorre bona part dels escrits fusterians. I no sols l'apriorisme nacional; també molts d'altres. No és cap novetat, això. La pretesa pulcra neutralitat d'uns altres, no acabava d'amagar uns altres judicis previs. La diferència és que Fuster declarava els seus i els adduïa com a raó principal d'una o altra empresa cultural. És ben cert que en tota la bibliografia utilitzada per fer aquesta selecció, com en la resta dels llibres de l'escriptor, hi hagué, ben certament, papers d'encàrrec, compromisos editorials que calia complir amb la major eficàcia professional possible, però hi trobem alhora una majoria de papers redactats sense cap esperança de lucre o per un preu simbòlic, generats per la voluntat d'algú que deia de si mateix, també en la introducció al llibre esmentat: "no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi".
Hi havia, doncs, un interès bàsic i guiat per un imperatiu ètic. Hi havia, a més, un desig d'entendre certs temes, d'explicar-se'ls ell mateix i, alhora, d'explicar-los als altres. Com ha escrit el catedràtic de la Universitat de Barcelona Joaquim Molas, "en conjunt, aquests papers han posat en circulació gran nombre d'autors, d'obres i de problemes que havien estat oblidats o que, si més no, eren malconeguts d'un públic mitjà". I no tan mitjà, podríem matisar, perquè molt sovint, en els moments que aquells textos eren escrits i publicats, el públic culte era restringidíssim -i més pensant en el País Valencià- i els especialistes -com va ser el cas del mateix professor Molas- havien de passar algunes peripècies per a arribar a exercir la seua professió en els llocs acadèmics que per dret els corresponien.
Potser, al capdavall, tots dos interessos, l'ètic i el de trobar unes referències i un marc ideològic i de continguts -de sabers- per a l'intel lectual que Fuster va voler ser, coincideixen en més d'un punt.
Hem parlat adés, també, de mètode. Potser hauria estat més exacte parlar de retòrica, de sistema personal per a enfocar els temes i desenvolupar-los. Òbviament, no és aquest el lloc per a dissenyar, o tractar de dissenyar, quin era el mètode fusterià d'operar. Sí que es pot dir, sense por d'engany, que és una barreja ben dosificada de quatre elements: la informació, l'elaboració dels materials aplegats, la seua interpretació i, entrecreuat amb aquest últim, un sistema expositiu summament àgil, de bon escriptor, de persona que coneix o que busca l'exacte sentit dels mots, la seua utilitat, els seus recursos. No debades Fuster va aparèixer primerament com a poeta, i com a poeta elaborador dels mots, exigent amb el seu ús, destre en les seues combinacions.
I queda en peu una qüestió debatuda. La "vocació" de Fuster, era més la de reflexionar sobre temes d'abast general, o la de recalar en obscurs episodis de la nostra història? Si hagués pogut lliurement triar, s'hauria estimat més de fer sempre assaigs del tipus El descrèdit de la realitat (1955), o bé, com finalment va fer sobretot, d'insistir en la línia oberta per ell al mateix temps, amb les notes sobre Vicent Ferrer (1954) o la història de la poesia valenciana contemporània? Segons Antoni Seva, "les circumstàncies han exigit de Fuster, en detriment de la seua dedicació a temes més parençosos, una activitat subsidiària -erudició dispersa, incursions en la història, etc.- que no hauria assumit en un país normal".
Això, és clar, significa donar la raó al mateix Fuster, quan tot sovint es disculpava per aquestes "incursions", gairebé sempre motivades perquè "els investigadors barbuts i meticulosos se n'han inhibit". De tota manera, resulta difícil creure que l'autor de tantes pàgines brillants sobre erudició i sobre història, les fes només seguint un deure civil.
En el pròleg d'Heretgies, revoltes i sermons trobem aquesta formulació del que era per a Fuster la distància que separa els seus treballs, dels "estudis històrics" més ajustats al cànon: "Els manca el rigor tècnic i els sobra una mica de llibertat en l'expressió. Però he de confessar que el defecte i l'excés són deliberats. D'una banda, no he volgut carregar-ne les pàgines amb les tradicionals notes de referència bibliogràfica, ni cenyir l'exposició a un esquema massa concís; de l'altra, tampoc no he volgut privar-me d'intercalar-hi alguna ratlla irònica o determinades paraules poc convencionals i tanmateix justes".
Ja hem apuntat com l'absència de referències bibliogràfiques no pot ser interpretada com una manca de fonts de suficient solvència, per tal com aquests assaigs de Fuster reposen damunt una bibliografia ben triada, ben estudiada i ben païda. En aquest cas, la versió castellana d'una part d'Heretgies, revoltes i sermons, amb el títol de Rebeldes y heterodoxos ens ho prova de manera suficient, perquè aquesta edició castellana aporta l'aparat bibliogràfic utilitzat. D'un altre cantó, això de l'esquema també és, en certa manera, una excusa, ja que l'exposició sí que respon a un projecte previ, ben construït i ben lògic. L'únic reducte de veritat que hi ha en aquest paràgraf exculpatori és el que parla del to emprat: alguna ironia, algunes paraules poc habituals en aquesta mena de textos, però "tanmateix justes". I, diríem, si són justes, per què hauria calgut estalviar-les? Al capdavall, no tots els historiadors són de frase grisa i avorrida, ni tots s'estan de llançar, quan els convé, alguna fiblada acolorida i aguda. Recordem, si més no, les controvèrsies entre Sánchez Albornoz i Américo Castro -que tant divertien el nostre escriptor. Tot comptat, sembla que l'única cosa que separa els papers de Fuster de la historiografia tradicionalment acadèmica -que sovint no és gaire tradicional- és la seua voluntat de separar-se'n amb alguna giragonsa estilística o alguna expressió detonant. O d'aparençar que se'n separa.
Com és sabut, un dels grans projectes truncats de Fuster era una història social de la llengua catalana, per a la qual havia anat acumulant centenars de fitxes i referències durant molts anys, amb aquesta perspectiva de treball que diverses peripècies li impediren finalment de realitzar. En la magnífica entrevista publicada per Enric Sòria a L'Illa, Fuster assegurava que li hauria agradat fer "un llibret, no un llibrot". Tanmateix, la quantitat de materials que ja havia reunit per als seus propòsits, inclinen a pensar que l'abast final de l'obra hauria estat molt més ampli i menys modest.
Òbviament, les línies d'investigació que s'havia marcat l'autor de Nosaltres, els valencians diferien de les que han seguit altres autors, en general lingüistes i filòlegs, com ara Manuel Sanchis Guarner, Modest Prats, Josep Nadal, Germà Colón, Pere Marcet, Antoni Ferrando i d'altres. Per la seua formació universitària, si més no, l'orientació que Fuster podia donar al seu repàs històric havia de ser molt distinta d'aquella que s'ocupa, amb minuciositat d'exemples, d'elements lingüístics com ara la palatalització de l- inicial, o dels arabismes en català. Eren terrenys d'anàlisi diversos i complementaris i és possible que l'esquema més clar sobre com concebia Fuster el seu projecte, es trobe a l'arxiu de l'Òmnium Cultural, ja que, pel que sembla, en un moment determinat, va demanar a aquella institució una beca -a la qual després va renunciar-, precisament per fer aquella història de la llengua finalment frustrada, i pensada, fa vint anys o potser més, en l'aïllament d'una casa particular de Sueca, sense connexió orgànica amb institucions acadèmiques, forçosament lluny de biblioteques i arxius públics i sense perspectives de grans guanys econòmics. És lògic de pensar que la sol licitud adreçada a l'Òmnium aniria acompanyada d'una taula vertebrada de qüestions que calia estudiar i tractar. Si la hipòtesi és certa i aquest document existeix, es deu tractar d'una estructura de temes ben lligada i rica de suggeriments, ja que el grau de detall que l'assagista solia posar en els esquemes de les investigacions que emprenia -o que recomanava a algú de fer; jo mateix li n'he d'agrair algun- era molt elevat. Un indici equiparable podem trobar-lo en el seu llarg text dedicat a "la història" dins l'article català de la Gran Enciclopèdia Catalana.
A banda aquests grans traçats, és clar que a través d'algunes obres escrites i publicades, i que poden ser considerades com a avanços parcials d'aquella història general, es pot entreveure fàcilment la importància de la visió panoràmica que hauríem pogut tenir, si una sèrie de circumstàncies desafortunades no haguessen entrebancat els projectes de l'autor. Em sembla, a més, que podem prendre com a element de comparació, per la vastedat del propòsit i pel rigor informatiu, la Literatura catalana contemporània (Barcelona, 1972), que en l'origen fou l'aportació inèdita de Fuster a la monumental i diversa Historia de las literaturas hispánicas, dirigida per Guillem Díaz Plaja, en la qual el doctor Jordi Rubió s'havia ocupat dels distints períodes fins al segle xix.
Aquest element de comparació resulta útil, a més, perquè ens permet d'entendre com, per a Fuster, l'historiador havia de ser capaç de fer servir dades i aportacions de diverses disciplines i sabers, que l'especialització científica de les darreres dècades ha anat distribuint en departaments poc comunicats. Al capdavall -i aquest és un aspecte a estudiar en la seua biografia-, Fuster va mantenir una relació estreta, durant uns anys decisius en la seua formació, amb Joan Reglà, deixeble de Vicens Vives i home, també, ben capacitat per a l'elaboració de grans síntesis fecundes, que ell mateix presentava sempre com a hipòtesis de treball subjectes a totes les revisions possibles. És una influència no menyspreable. D'aquells i altres contactes nasqueren projectes de vida no fàcil com ara la Història del País Valencià publicada per Edicions 62 i acabada i revisada sota la direcció d'Ernest Belenguer, o la interessant Història de Catalunya, obra col lectiva redactada sota la direcció del mateix Reglà.
Resulta ben significatiu que les èpoques més ateses per Fuster, en tota la trajectòria històrica de la llengua catalana -si més no a la vista de la seua bibliografia-, siguen les de crisi. En particular va prestar una atenció especial a allò que encara avui, per entendre'ns, anomenem la Decadència. Aquesta preocupació és ben explicable, si hom té en compte que l'assagista hagué de treballar en uns temps igualment crítics i no seria exagerat, per tant, pensar que precisament allò que més l'havia d'inquietar era la llarga cadena de daltabaixos que feien del català una llengua permanentment abocada a la desaparició o a la depauperació crònica. Al capdavall, no es pot separar el pensament del Fuster erudit d'aquell motor ideològic que el feia escriure obres del tipus Ara o mai (1981), que representava, si fa no fa, un interrogant sobre el moment, més o menys pròxim, en què podia acabar la història del català com a llengua viva.
En els primers anys, Fuster va treballar preferentment els temes d'allò que hiperbòlicament i mimèticament s'anomena "el segle d'or" de la nostra literatura: Roig, Isabel de Villena, Marc, sant Vicent Ferrer... Ho fa amb la bibliografia a l'abast i tot mirant d'introduir visions particulars sobre aspectes determinats, fórmules d'assaig que deuen molt, en certs casos, al mestratge d'obres com La tardor de l'Edat Mitjana (1919), de l'historiador holandès Johan Huizinga. Recordem, sobre això, com Pla acusava Fuster per estar massa influït, en la seua formació primerenca, per la bibliografia alemanya transvasada a l'espanyol en les empreses editorials d'Ortega y Gasset. Tanmateix, ben aviat havia de pensar en el que va significar, com a trencament d'una trajectòria cultural que semblava destinada a grans projeccions sobre el futur, l'inici del procés de castellanització. Els mecanismes i els esdeveniments del procés de Decadència són tema central d'una monografia específica de Fuster (La Decadència al País Valencià. Barcelona, 1976), però també tenen ressons en molts altres llibres seus -Poetes, moriscos i capellans; Heretgies, revoltes i sermons; l'edició del cançoner Flor d'enamorats, de Joan Timoneda (València, 1973) etc.- i en extensos articles publicats a Caplletra, Els Marges, Treballs de Sociolingüística Catalana o altres revistes, i en col.laboracions a obres col.lectives, com ara la Història del País Valencià i en congressos, col loquis institucionals i actes acadèmics. Des d'aquesta òptica, la història de la llengua esdevé, en un llarg període, l'anàlisi dolguda sobre la progressiva expansió de l'ús del castellà, la recerca dels mecanismes pels quals la nostra societat anava abandonant en tots els nivells d'ús, l'idioma propi.
Tot plegat, són treballs utilíssims, fets a consciència i elaborats amb una cultura excepcional, però també són només fragments d'una obra que hauríem desitjat completa. Per què va quedar finalment trencada la possibilitat d'aquesta visió global? Els biògrafs de Fuster hauran d'aclarir-ho, però jo tinc la impressió que l'enorme preocupació de l'assagista pel futur de la llengua catalana degué crear més d'una interferència en la seua tasca d'observador del passat. En l'obra de Fuster s'encreuen molts temes, però aquest és central i el trobem pertot arreu, carregat d'obsessió civil. Potser la constatació empírica -més cruel, més evidentment clara des del País Valencià- sobre les poques vies obertes per al català a partir de la data simbòlica del 20 de novembre de 1975, li van fer veure que no n'hi havia, de futur, i que, per tant, fer la història del passat de la llengua podia ser, ja, erudició o arqueologia?
El 1956, disset anys després de la victòria franquista, Fuster es podia permetre un cert excés d'optimisme voluntarista per a escriure, en el darrer paràgraf del seu estudi La poesia catalana, publicat per Moll: "de cara a l'esdevenidor, la nostra poesia actual respon, convençuda i militant, d'una tradició i d'una universalitat que són alta garantia de vida per als Països Catalans". Vint-i-pocs anys més tard, mort ja el general Franco, la perspectiva plantejada valentament per l'anomenat "Manifest d'Els Marges", per al lusió a la revista en què veié la llum (Una nació sense estat, un poble sense llengua?, 1979) -que en bona part devia coincidir amb les opinions fusterianes - ja no deixava lloc per a creure que els poetes fidels poguessen salvar ni garantir gran cosa. Poc després, en la seua participació dins les jornades Reflexions crítiques sobre la cultura catalana, titulada "Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans" (1983) diria: "tenim els dies comptats, i hem d'espavilar-nos".
En els darrers anys s'ha materialitzat en estudis l'interès de molta gent per l'obra fusteriana. S'han fet, si més no, dues tesis sobre aquesta matèria, la de Júlia Blasco i Estellés i la d'Antoni Riera Cortès; Antoni Furió ha fet una completa fixació de les circumstàncies editorials dels escrits de Fuster: llibres i fullets, traduccions, articles de major o menor dimensió, pròlegs, etc.; han començat a aparèixer antologies seues i articles i comentaris de tota mena que, molt previsiblement, augmentaran en el futur. Sobre això hem recollit algunes dades en l'apartat bibliogràfic que clou aquest volum. De manera paral lela, alguns autors i autores han analitzat la nostra literatura de postguerra, en la qual Fuster tingué un lloc tan destacat. És una altra parcel la d'investigació que sens dubte anirà ampliant-se amb el temps.
Hem seleccionat, sempre que ha estat possible, apartats sencers d'un llibre o d'un article i ocasionalment algun article complet, no sols perquè així s'aconsegueix una millor lectura del text, sinó perquè també així es pot seguir amb més facilitat la seua estructura interna, tal com l'autor l'ha muntada. En aquelles obres que ja figuren en les Obres Completes, he fet la tria sobre aquesta edició. En la resta, he procurat seguir-ne la primera. S'ha mantingut la numeració original de les notes a peu de pàgina. Només hem hagut de rectificar en els textos alguna errada tipogràfica evident, que havia escapat a l'acurada correcció que Fuster solia fer sobre les seues publicacions.
Castelló de la Plana, setembre 1992
Francesc Pérez i Moragón