D'altra banda, la cosa veritablement interessant del seu relat sol ser allò que buscaríem debades als arxius: l'efervescència de les multituds, les accions de cada jornada, l'esperit del carrer o del campament.
Són -reitero el que ja he dit- les dades del testimoni. "Subjectives", sens dubte; no falses, també.
La cosa més vistosa és la seva metòdica predisposició a la hipèrbole. Muntaner havia de ser "exagerat". Ho van ser tots els cronistes medievals, i els posteriors; ho continuen sent sovint molts dels seus néts universitaris d'avui dia, malgrat la togada probitat de què es revesteixen. En Muntaner es tracta primer de tot d'una "exageració" en les valoracions.
Tot el català és el millor: el millor del millor. No caldrà citar exemples: la Crònica vessa d'adjectius i de comparances eloqüents, amb els quals s'exalta la gent "nacional" d'una manera dràstica. Si alguna vegada apareix la delicadesa del matís, és per a reforçar un "més" de signe elogiós. El "providencialisme" necessitava traduir-se així en la narració. Ramon Muntaner no "abusa" del procediment; més aviat s'esdevé que la seva passió o el seu càlcul són tan intrèpids, tan impacients, que no es podien expressar d'una altra manera. Una sola ombra de defecte anul laria la grandesa persignada del tot. I naturalment, els catalans de la Crònica converteixen en "millor" tot allò que toquen, igual com Mides tot ho convertia en or.
Un lector irònic trobaria embafadora tanta prestança verbal. Però Muntaner no va poder pensar en un lector d'aquest tipus: el seu públic esperava d'ell allò que ell li donava. Tinguem-ho en compte.
Les "exageracions" no són pas menors pel que fa a nombres i a actes quan el cronista parla de batalles. Sempre uns quants catalans guanyen molts "enemics"; sempre el còmput de les baixes és conspícuament penós per a aquests; sempre les preses i les despulles són abundants. Sabem que, en part, això va ser tal com el cronista diu. Muntaner no fa més que inflar els fets. O ni tan sols no els infla: els "veia" inflats. Fos o no conseqüència d'un designi capciós, l'"exageració" de Muntaner s'ha de relacionar amb els plans de Déu. En canvi, ja resulta menys excusable un altre aspecte de la Crònica: el silenci amb què escamoteja alguns episodis desagradables que llastimen el cromo "providencialista". La martingala és pueril, i la crítica posterior l'ha denunciada sense contemplacions. Tanmateix, tampoc no seria discret desorbitar la trampa de Muntaner. No hem de perdre de vista que el seu propòsit no era tant "escriure una història" com "escriure un sermó".
En eludir les anècdotes poc egrègies, la Crònica es manté en la seva funció "apologètica". Les obres de Déu no poden ser potineries. I allò que Muntaner recull en el seu llibre és aquesta empremta miraculosa. "De bades se treballa qui vol contrastar ab aquesta obra que Déus féu..."
"Senyors qui aquest llibre oirets..." Amb aquestes paraules es dirigeix Muntaner als seus "lectors", una i altra vegada. Gairebé no empra cap més verb que aquest, "oir", quan s'ha de referir a la manera en què el seu públic l'ha d'atendre. La Crònica, en efecte, va ser escrita per a ser "escoltada", no per a ser "llegida" -si podem exposar-ho així-: el seu autor preveia, abans que res, un "auditori". I no sense raó. Perquè "llegir", allò que en diem "llegir", a començaments del segle xiv era encara un exercici molt poc generalitzat. No únicament la immensa, una immensíssima majoria de la població d'aleshores ignorava l'alfabet, sinó que fins i tot els que sabien de lletra propendien a no practicar aquest coneixement. L'aprenentatge de la lectura quedava reduït a sectors socials força exigus: als tonsurats; a l'escassa gent que volia guanyar-se la vida amb la Medicina, la Notaria o algun altre art d'aquesta mena; a les senyores de gran prosàpia i als seus parents barons, bé que no sempre. Sobre aquestes restriccions indiquen, demés, certes causes de desmenjament o de renúncia, com la penúria de llibres, l'endimoniada cal ligrafia dels amanuenses o la simple falta de costum. Avui amb prou feines aconseguim imaginar les condicions "culturals" d'aquella època. Muntaner, que s'hi trobava de ple, intenta aprofitar-les.
El fet de "llegir en privat" -llegir alguna cosa per a un mateix-, en el seu temps devia ser relativament insòlit. Tot el que s'arribava a "escriure", ja fos un contracte o un poema, i fins els paquets de teologia, es destinava a ser llegit en veu alta: llegit o recitat -i els versos, cantats. Això sembla que fou la regla. Els textos en llatí, d'història o de metafísica, potser sí que aconseguien lectors solitaris en les poc acollidores biblioteques monacals. Però Ramon Muntaner desitjava per a la seva Crònica una audiència determinada: un "auditori", en últim terme. No es podia resignar als pocs i desganats "lectors" al seu abast; confiava, més que res, en les possibilitats d'"oients". La predisposició a "escoltar" passiva i tèbia, constituïa un punt de partida seriós. Una bona part, per a no dir tota la literatura medieval, descansava sobre aquest mateix supòsit. Ara, impresa, la "llegim" en silenci, a soles, en el nostre reducte domèstic i, en fer-ho així, la traïm. Ni tan sols Chaucer, l'Arxiprest d'Hita o Villon, més tardans, van esperar ser "llegits". Cal tenir-ho present: el que nosaltres "llegim", en el seu dia va ser "escoltat". I escrit per a ser escoltat, per tant. La diferencia és fonamental. Tant, que decideix la tècnica de l'escriptor.
Algú llegia en veu alta: els altres escoltaven. Aquesta és, si més no, la situació de la Crònica de Muntaner. Que ja no era, òbviament, la situació de la poesia dels joglars. La poesia -èpica o no-circulava en forma de cançó, potser de recitat salmòdic, i tenia la seva plataforma a les places, a les acampades castrenses, als castells oberts a una festa o a una vigília de combat. El joglar, que solia ser una combinació de saltimbanqui i de tenor, i en algunes ocasions el mateix poeta, que podia ser un personatge d'alta nissaga -la Crònica n'aporta alguns exemples-, proferien les seves estrofes davant uns "auditoris" molt específics. Els equivalents actuals oscil larien entre el saló literari i el míting, entre el concert de lieder i les concentracions protestatàries de la Baez, de Bob Dylan o de Raimon. La pretensió de Muntaner es va haver de contraure a un àmbit especial, ni de parnàs ni d'arenga: la "lectura" a què aspirava pressuposava uns "oients", però no massa, ni tampoc frívols o estetes. La Crònica seria llegida i escoltada en un ambient discret i reflexiu: a l'amor del foc, un capvespre d'hivern; o en una sobretaula de migdia, serena enmig de la brisa d'un hort. El "lector" podia ser un criat qualsevol, aprenent de capellà o d'escrivà; els "oients"...
Als seus "oients", Ramon Muntaner els sol donar el tractament de "senyors". Ell no va escriure la seva Crònica per a la gent del carrer. I no per falta de ganes, segons les conjectures més raonables. Un llibre tan densament "polític" com la Crònica havia de desitjar les màximes difusions. Però, en aquell moment, la prosa i el seu manuscrit no es podien estendre gaire. Hi havia un límit material insuperable. D'altra banda, potser Muntaner preferia uns resultats eficients tan ràpids, que només es podien aconseguir en medis socials ben escollits. "Senyors qui aquest llibre oirets..." Els "senyors" en qüestió, segons sembla, eren els mateixos reis de la Casa d'Aragó. Martí de Riquer hi ha assenyalat el caràcter de "mirall de prínceps", una lliçó de deontologia monàrquica i nacional. A ells, expressament, dicta Muntaner alguns paràgrafs admonitoris: el "sermó", l'"eximpli de la mata de jonc", els consells sobre drassanes i bisbes, tenen per destinataris els dinastes i els seus pròxims. Naturalment, no eren aquests els únics que Muntaner convocava a "oir" la Crònica. També hi havia els innumerables muntaners -amb minúscula-que pul lulaven per la seva terra. El llibre no deixava de ser, alhora, un "mirall de ciutadans".
Per a aquests "auditoris" el cronista només podia escriure en la seva llengua habitual: en el romanç de cada dia. De no fer-ho així, hauria fallat el propi mecanisme de la comunicació. Quedava descartat el llatí dels clergues, tant perque Muntaner no el dominava amb desembaràs -si és que l'arribava a entendre-, com perquè el seu públic tampoc no estava ja per a una tal mena de bromes. Si hagués decidit donar al tema la forma de poema èpic, potser hauria utilitzat el provençal. Fins a ben entrat el segle xv, als Països Catalans, les coses rimades se solien redactar en l'ínclit i convencional dialecte dels trobadors occitans. Els versos del "sermó", inserits en la Crònica, estan elaborats amb aquest provençal més o menys acceptable. Muntaner opta pel català de cada dia: era conscient que li corresponia "parlar en prosa", i valgui la insídia molieresca. L'havien precedit en això tot un Ramon Llull, i un Arnau de Vilanova, i les "Cròniques" de Bernat Desclot i de Jaume I, i altres: la prosa catalana és la més primerenca del món romànic, la que s'anticipa a les altres en fortalesa i en refinament. Encara era massa aviat perquè aquesta "prosa" s'articulés en tradició coherent i dinàmica; però funcionava. Muntaner la reforça de manera genial.
L'idioma "immediat" ens sembla avui l'instrument més indiscutible per al comerç literari. No passava així en l'Edat Mitjana, i només en el segle xviii es cancel len definitivament les petulàncies "culturalistes" implicades en el monstre escolar del llatí. Escriure en vernacle, en qualsevol vernacle, en el Tres-cents d'Europa, devia ser un tempteig dubitatiu i temerós. L'altra alternativa "culta" per als catalans, com dic, va ser el provençal, i encara està per aclarir fins a quin punt era distinta del llatí, és a dir, elegantoide i coent. Però Ramon Muntaner va a la seva. No es proposa d'intervenir en els cercles de la "cultura" en llatí; ni pensa tampoc valer-se -el "sermó" és només un incís- de la joglaria provençalitzant. El seu desig és explicar una història que ha viscut, i explicar-la en termes d'impecable injecció suasòria. El llenguatge col loquial, comú a ell i als seus "oients", serà l'únic vehicle possible. Aquest i no un altre. La impressió de "veritat" que el seu relat hagi de produir dependrà, en bona part, de l'aire espontani en què es tradueixi. A més, la llengua compartida, o combregada, és un vincle afectiu estranyament vigorós. D'Homer a Mallarmé, tota literatura és un assumpte de "mots de la tribu". I el que no és literatura.
Perquè la llengua és, gairebé sempre, un eix formidable dels nacionalismes, o de les nacions. Ho era en l'Hèlade decaiguda, i ho continua sent en els artificis de la francophonie neocolonial dels nostres dies, i a Puerto Rico, i a la Bèlgica flamenca, i a l'Alt Adigio, i... Els cinc continents i els seus arxipèlags connexos arrosseguen mil problemes d'aquesta mena. Costa de trobar-los solució. La Crònica de Muntaner és un dels testimonis més gràfics, i més primerencs, del nacionalisme lingüístic a nivell modern. La llengua, per a Muntaner i la seva gent, era ja un lligam instintiu convertit en "consciència": els que parlem d'una manera -una llengua- som "uns", i per això ens distingim, som diferents, "altres", dels qui parlen en una llengua diferent... Amb la particularitat que, donada la hipòtesi "providencialista", parlar en català era, segons Muntaner, una felicitat sense parió. Dos immigrats tan flagrants com Roger de Llúria i Conrad Llança són tan "nostres", que fins i tot parlen el millor català que es pugui esperar: après en les més "pures" comarques del Principat i del Regne de València... Aquestes al lusions han perdut força amb els anys. Però les trobem a la base de la Crònica. En les àrees lingüístiques veïnes -salvant Occitània-, aquesta actitud nacionalista, o nacionalitzadora, és una mica més tardana. (...)