Recordarem, de seguida, que els amors ovidians --els que Corella busca i troba en Ovidi-- són, sempre, amors desgraciats. Els amors feliços no tenen història. Potser fóra més adequat de dir que els amors <<regulars>> no haurien de ser anomenats <<amors>>. En Lo Juí de Paris, Corella profereix una severa declamació, en la qual notòriament ensenya l'orella de predicador rutinari, però que especifica quina és la frontera de l'<<amor>> autèntic:
<<Oh, benaventurats en repós tranquil.le, aquells qui, desdenyant a Venus, ab castedat matrimonial, o ab honesta viduïtat, o ab excel.lent virginitat, de la mar tempestuosa de Venus delliures, en l'honest port segur de pudicícia han llançat àncores, prenent terra en l'alta ciutat de Paradís!>>[30]En els dominis de Venus, l'amor és amor. I en principi, aquest amor està abocat al fracàs. Les seves exigències són massa poderoses perquè mai arribin a ser satisfetes. O bé són els fats que s'hi interfereixen o bé la pròpia ofuscació dels enamorats. Leànder i Hero, Mirra, Narcís, Tisbe, Orfeu, Parsife, i tutti quanti, acaben destrossats o consumits per la violència obscura, pel frenètic caos, que semblen ser la secreta vocació de l'amor. La galeria de crims que Corella col.lecciona és pintorescament terrible: suïcidis, assassinats, incestos, violacions, infàmies de la més diversa índole. La <<mar de Venus>>, si hem de jutjar pel mostrari corellià, era tan <<tempestuosa>> que frustrava qualsevol eventualitat d'efusió lícita i duradora. Ni per un moment no entra en els càlculs de l'escriptor la hipòtesi d'un amor plàcid o acomplert amb placidesa.
I no és que l'amor que <<senten>> els personatges de Corella sigui essencialment tèrbol o indigne. Si n'exceptuem els mites més inconsistents --les fornicacions de Mirra amb el seu pare o de Parsife amb el toro, l'estèril autocontemplació de Narcís, i potser algun altre incident paregut--, les parelles que ens presenta van animades per afectes de la millor qualitat. Aspiren a la possessió mútua, com és lògic, però amb una plenitud molt saludable. No solament de cossos, vull dir. La possessió carnal, en primer lloc, això sí. Corella l'expressa en fórmules molt discretes i de vegades, encantadores: <<lo teu cos meu>> fa dir a Hero, per exemple.[31]
<<...E nostra vida, en aument de amor passant totes les altres, així nostres ànimes fossen unes, que io fos Jason més que Medea, e tu Medea més que Jason...>>[32] exclama Medea. I Jason també havia afirmat que <<és impossible delit en aquest món sentir, si l'ànima i el cos abduis no el senten>>.[33] I un dels contertulis de casa Berenguer Mercader ho afinava encara: <<Aquells qui, seguint la condició humana amen, los delits del cos solament acullen quan són certs de posseir la volentat de la que amen; e no l'estimen, sinó perquè és senyal que són amats de aquella qui a son voler se abandona.>>[34]I aquest desig d'identificació se'ls apareix, als amants, amb tanta urgència, i amb una tan implacable necessitat, que no hi veuen altra alternativa que la mort. Col.loquen l'amor per damunt la vida, i si temen la mort, només serà perquè pot interceptar la realització de l'amor:
la qual io tem perquè no em faça perdrediu Leànder. Sovint, la mort funesta destrueix les expectatives de l'amor, i aleshores, els enamorats encara confien en una prolongació pòstuma del seu entendriment. Corella és molt afeccionat a imaginar aquestes situacions macabres: el cadàver d'un dels amants provoca en l'altre l'ànsia de morir i d'una unió sepulcral patèticament simbòlica.[36]
a vós, mon bé, per qui porte lo viure,[35]
O pendré port en la illa de Cestosrecita el mateix Leànder. I aquestes són paraules que Corella posa en llavis de Jason; adreçant-se a Medea:
o beuré prest de la mort lo trist càlzer
i ab vostres mans donant-me sepoltura
vós, per qui muir, tancar m'heu dins la tomba
llavant lo cos, de llàgremes ab aigua.
No us espanteu besar ma boca freda...[37]
<<E, si per cas, aprés de llarga vida, a la cruel citació de la mort tu primer comparies, sens dubte sies certa, en tal cas, de mi seré homecida; perquè, en aquest món sens tu viure, mortal e greu afany estime, e, morint ab tu, delitosa mort sostendria; [e encara per tolre'm poder e avinentea, que aprés de tu no presomís alguna, de Jason ésser senyora...]>>[38]I la moribunda Proca dirà a Cefalo:
<<... esperaran los [meus] ossos, de la consumpta carn ja despullats, ab los teus mesclar-se quan los inics fats ordenaran Latessis de filar la tua vida s'enuge...>>[39]Les citacions, podríem multiplicar-les.[40] Tot això, al primer cop d'ull, no pot resultar més candorós, ni més inofensiu. Els enamorats acostumen a dir ximpleries com aquestes encara avui mateix, i acaben sent uns admirables i pacífics pares de família. En els relats de Corella, per contra, els mots gentils i els propòsits efervescents presagien sempre una catàstrofe o altra. Són únicament cobertura, vehicle o supuració de la pitjor de les concupiscències, d'una concupiscència incontrolable, tenaç en els seus designis i marginal a qualsevol decisió ètica. O més ben dit: no <<marginal>> sinó <<antagònica>>. L'amor no és sinó un paroxisme contingut, que, o bé es reabsorbeix en consumar-se, i això mai no serà més que d'una manera interina, o bé esclata al xoc d'un obstacle o d'una contrarietat, petits o grans. És una mena de voracitat que no tolera traves, i que, si en troba alguna que no pot o no sap superar, es regira amb una fúria obsessiva, irruent, capaç de crueldats absurdes. Mirra vol dormir amb el seu pare, Biblis aspira a ficar-se al llit amb el seu germà: totes dues <<justificaran>> el respectiu amor amb al.legacions desesperades.[41] Tisbe es mata quan veu mort Píramus, i Hero també se suïcida en comprovar la defunció de Leànder.[42] Progmes i Medea, per venjar-se dels marits traïdors, no vacil.len a degollar i esquarterar els seus fills.[43] I la llista d'incidents o d'aberracions horripilants seria fàcil de continuar, fins a esgotar la parcel.la ovidiana de l'obra de Corella. L'amor, que és una invitació a la delícia, es converteix a la llarga en un error convuls.
<<Lo major goig de nostra mísera vida, se causa en la falsa estima del que amam, torcent lo camí de nostre ésser>>,[44]diu Corella, o fa que ho digui el seu amic Mercader. Aquesta <<falsa estima>> ens adverteix, de nou, que sota el literat aguaita el teòleg, o, per ser més precisos, el moralista.
En el plantejament de Corella, i potser en el de tots els escriptors del seu temps, toca a la dona carregar amb la part més onerosa. No és que Corella incideixi en el vell tòpic misògin de considerar les dones, començant per Eva, origen repetit de culpa i de temptació. Ell no té res a veure amb aquesta tradició medieval, que tan divertidament representa entre nosaltres Jaume Roig. Ben al contrari: Corella arriba a escriure una obreta amb el títol de Triümfo de les dones en la qual, precisament, adopta un fèrvid to vindicatiu, de cara a les imputacions consagrades per la ginecofòbia. La seva no és una defensa gaire brillant, però sí calorosa. Tot fa pensar que Corella fou un escriptor mundà, amb un públic femení constant i admirador. Pel Somni de Joan Joan sabem que les dames de València, contemporànies seves, el llegien o se'l feien llegir.[45] I sens dubte, no perdia de vista aquesta clientela, quan, a l'hora de planejar les seves narracions, procurava centrar-les sempre en una figura de dona, i per poc que pogués, situava el relat en la ploma d'una dona. Les heroïnes de Corella, en efecte, <<escriuen>>: Ècuba <<escriu>> el seu Plant; [46] Biblis <<escriu>> la seva Lamentació;[47] la Història de Jason e Medea és una admonició que la mateixa Medea <<escriu>> per a adoctrinament de les dones.[48] El fet de ser contada en primera persona conferia a la relació un accent més colpidor. No dic més viu ni més palpitant, perquè la prosa retoricada de Corella és d'una fredor diamantina, incommovible. Però aquella presentació guanyava molt, en impetuositat plàstica i en pathos, cosa que devia agradar força a les lectores. D'altra banda, la insistència a situar la dona en un primer terme i com a protagonista, ja insinua la condició de <<víctima>> ineluctable i primària que Corella li assigna en els tripijocs de l'amor.
Em sembla que no caldrà que ens parem ara a col.leccionar i comentar passatges de Corella relatius a tot això. Hi perdríem el temps. En definitiva, Corella comparteix els llocs comuns eròtics que estaven en vigor a l'Europa de les darreries del segle xv, i seria impertinent de reiterar ací nocions i notícies que vosaltres coneixeu millor que no pas jo. Però observeu que parlo de <<llocs comuns eròtics>>, i no dels específicament poètics. Joan Roís de Corella és un autor que, a part la filiació ovidiana, no té massa trets propis de l'etapa <<renaixentista>> en què cronològicament s'intercala. Potser en un balanç acurat dels elements culturals que hi convergeixen, el predomini dels factors medievals o medievaloides seria palès. No goso afirmar-ho, però no em sorprendria gens que fos així. La seva poesia, si més no, no resulta tan italianitzant com hauríem pogut esperar. Tot i que la mètrica corelliana, el decasíl.lab d'ascendència provençal, amb cesura darrera la quarta síl.laba, es fa més àgil i sembla acostar-se als ritmes suaus de l'ús italià, probablement la influència de la poesia toscana no passa d'aquí. No hi ha dubte que Corella ja no conserva cap relació sòlida amb l'herència trobadoresca: entre ell i Ausiàs March existeix un curiós abisme, per exemple. Els altres poetes d'aquell moment, que també procuren desempallegar-se de les últimes rèmores de la tradició local, es ressenten de contaminacions franceses o italianes; Corella, no. La seva poesia --l'amorosa, és clar, perque l'altra, devota o de <<debats>>,[49] obeeix a les típiques rutines casolanes--, la seva poesia amorosa, dic, té una elegància ben personal, de fons i de forma, que seria arriscat de qualificar d'<<original>>,[50] però que no estic gens segur que sigui deutora de les lliçons d'Itàlia...
Perdoneu-me la digressió, que probablement no era oportuna. En referir-me als <<llocs comuns eròtics>>, doncs, pretenc al.ludir a judicis o prejudicis que, més que del camp de la literatura, procedeixen del confessionari, dels salons cultes, del comportament de les classes superiors. L'<<honestedat>> --l'<<honestat>>, com encara deia Corella-- és un concepte d'aquesta mena: l'<<honestedat>> de la dona, naturalment. Un concepte cèntric, si bé es mira. Les convencions sexuals del Quatre-cents reposen sobre la idea que aquella paraula evoca. L'amor, per consegüent hi entrava en col.lisió. L'amor de què estem parlant que, al capdavall, és l'amor que <<inventaren>> els trobadors, té com a premissa l'assalt a l'<<honestedat>> de les senyores i les senyoretes. Com que es projecta fora de les previsions sacramentals del matrimoni, no crec que pugui valorar-se d'una altra manera. Heus ací una cita de Corella, il.lustrativa:
<<E si alguna [dona] trobam que ab poc seny a nostra folla amor responga, quina glòria estimam haver atesa, lo jorn que sola una lletra nostra accepta! E quina dolor, que les de l'infern passa, nostres entràmenes travessant turmenta, si aprés, ab honestat, a la deshonestat nostra e de nostres desigs fogint contrasta!>>[51]L'<<honestat>> de la dama és una barrera, que l'home --l'home <<deshonest>>, que hi farem!-- tractarà d'abatre. La temptativa podia ser empipadora, i per als temperaments apassionats, devia ser exasperant. Quan Corella recorre a les historietes ovidianes no fa més que exemplificar possibilitats amplificades d'aquesta exasperació: l'astúcia ignominiosa, la força bruta, el crim.
Però, com tothom sap, la carn és dèbil, i mai no ha estat infreqüent que les senyores i les senyoretes facin concessions a les demandes dels homes. No ho era, sobretot, a l'època de Corella. I dins l'òrbita de convencions i de conviccions aleshores vigent, la condescendència de la dama representava per a l'enamorat, no solament l'abandó físic, sinó també el sacrifici de la seva <<honestedat>>, amb la qual cosa l'amant sent el plaer supernumerari d'una victòria sobre els tabús de la tribu. De tota manera, quan la dona abdicava l'<<honestedat>>, l'home per qui l'havia renunciada no podia deixar de témer el perill de la cràpula o de l'engany, ja que l'amor aconseguit era igualment cràpula i engany. Un dels assistents als conciliàbuls literaris de casa Berenguer Mercader, Guillem Ramon de Vilarrasa, en contar la traïció que Sil.la va cometre per amor del rei Minos, diu
<<que estimam sobiran bé, si per dones de semblant manera som estimats, e, quan per nosaltres executen acte de més gran llegea, tant llur condició tenim en preu de major vàlua; e llavors pensam tenir-les més guanyades, quan per nosaltres fan coses d'on les comencem a perdre...>>[52]L'amant que havia obtingut la infidelitat de la dona, mai no hauria d'estar segur que aquesta mateixa dona li seria fidel. L'amant, és clar, té la pretensió de ser amant exclusiu, gairebé com un marit. Però la paradoxa de la liaison extramatrimonial és que anihila el fre de l'<<honestedat>>, i una vegada se n'ha alliberat, la dona no ofereix cap garantia de perseverar lleialment en la nova situació. L'home pot sentir-se orgullós d'haver induït la dona a <<cedir>>, i per això pensa --valguen les paraules de Vilarrasa-- <<tenir-la més guanyada>>; ara: no sabria viure el seu amor sense la suspicacia més aguda, de <<començar a perdre-la>>. Com veiem, malgrat haver escrit el Triümfo de les dones, Corella, en el fons del fons, encara arrossega algunes prevencions, si no misògines, almenys poc afalagadores per a allò que ell en diu <<la condició feminil>>. Prevencions, altrament, corroborades per una experiència personal, segons sembla.
Sens dubte, de tota aquesta fullaraca conceptual que estic exhibint-vos a propòsit de l'amor en les narracions de Joan Roís de Corella, això que acabo d'apuntar en constitueix el nucli més important. És, per dir-ho ràpidament, el problema del la cornamenta, i dispenseu-me la grolleria de l'expressió. Les últimes frases que he citat, que trobem pronunciades per Vilarrasa en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, segueixen així:
<<Que si la pèrdua de llur honestat és la porta per on lo combat de nostres enamorades obres entra, ¿com se farà honestat als altres la tanque, si, per l'entrada de l'u, de la guarda de tal posada ja serà partida?>>[53]Aquest pessimisme no és de Vilarrasa: és del mateix Corella. Tant, que literalment el trobem reproduït en el poema que Miquel i Planas titulà Desengany:
Amor és tal, que si us obre la porta,Corella ho sabia, això. I tant! Ens ho notifica al final del mateix poema:
tard s'esdevé que pels altres la tanque...[54]
E no us penseu que parle gens en somnis;El <<tan gran oprobi>> mencionat, ell mateix l'enregistra, relata i aprofita literàriament, en la Tragèdia de Caldesa[56] i en un parell de poemes.[57] Sabem, doncs, de manera aproximada, què hi va passar. L'escriptor tenia una amigueta: una <<donzella>> que li havia <<obert la porta>>. Un bon dia, Corella descobrí que la porta que li havia estat oberta no restava tancada per a altri: o sigui, que l'amiga li feia el salt i li plantificava unes banyes esplendoroses. El fet hagué de suggerir-li amargues reflexions. Si els seus estudis eclesiàstics no havien bastat a fer-li-ho veure, la vida li ensenyava que no es pot jugar --impunement, en tot cas-- amb l'<<honestat>> de les damisel.les. (...)
que no és tan clar lo sol alt en lo cercle,
com io viu clar aquest tan gran oprobi;
e, del record, tan gran dolor m'assombra,
que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.[55]
23. Veg. Poetes, moriscos i capellans , pags. 357-366.
24. Ibid., pàgs. 341-357.
25. RIQUER, op. cit., 254-255.
26. Obres, pàgs. 233-275.
27. Obres, pàg. 261.
28. En la seva <<Introducció>> a les Obres, MIQUEL I PLANAS especifica les fonts ovidianes de Corella.
29. Carles RIBA, Els marges (Barcelona, 1927), pàg. 53.
30. Obres, pàg. 304. I encara: <<Oh escura ceguedat d'aquells qui desordenadament amen! E ab quin ànimo, ab quina sol.licitud e diligència treballen ensems l'ànima e la vida perdre! Oh, animosa por de aquells qui, recelant, temen los perills de viciós morir e viure, e, ab invencible e discret ànimo, per lo regne del cel la vida abandonen! (Obres, pàg. 107). Aquestes paraules, Corella fa dir-les per Hero.
31. Obres, pàg. 114.
32. Obres, pàg. 222.
33. Obres, pàg. 215.
34. Obres, pàg. 267.
35. Obres, pag. 98.
36. Seria entretingut de reunir i glossar els passatges diguem-ne <<funeraris>> de Corella. RIQUER, op. cit. pàgines 287-290, ha estudiat els epitafis intercalats en les obres corellianes. S'hi podrien agregar les escenes mortuòries i les descripcions de sepultures, que hi abunden força. Tot molt aparatós, molt espectacular, al capdavall.
37. Obres, pàg. 107.
38. Obres, pàg. 223.
39. Obres, pàg. 245.
40. Obres, pàgs. 98, 100, 113-114, 116, 128, etc.
41. Obres, pàgs. 167 i 195.
42. Obres pàgs. 90 i 119.
43. Obres, pàgs. 230 i 273.
44. Obres, pàg. 234.
45. Veg. Lectura de Roís de Corella, nota 2.
46. Obres, pàg. 27.
47. Obres, pàg. 194.
48. Obres, pàgs. 203, 204 i 208-209.
49. Obres, pàgs. 393411, 420, 425, 430 i 431.
50. RUBIó, op. cit., pàg. 882: <<Este es el gran mérito de la [poesia] de Corella: la originalidad.>>
51. Obres, pàg. 304.
52. Obres, pàg. 254.
53. Ibid.
54. Obres, pàg. 426.
55. Ibid.
56. Obres, pàgs. 123-129.
57. Obres, pàgs. 415-416 i 433-138.