Fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge --l'estil-- d'Ausiàs March, i no podia ser altrament. Era l'única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim d'eficàcia. Poeta de l'amor sobretot, per a ell l'amor era, al mateix temps, idea, conducta i passió, i la seva poesia es fa vehicle successivament de cavil.lacions teorètiques, d'anàlisis introspectives, de confidències tremoloses. Es tractava de transposar en paraules --i en paraules tan exactes que fossin insubstituïbles-- el curs de la seva preocupació amatòria, retenint-ne intacta, sencera, la tibantor i la complexitat. Si el pensament s'aprima i es matisa, si ambiciona una exposició total, els mots l'han de seguir en la seva recerca de justesa i han de forçar les seves valències semàntiques i oracionals per correspondre a l'exigència que els regeix: els poemes d'Ausiàs reflecteixen aquest designi en estrofes i estrofes d'una aridesa obsessionant, abstractes, despullades. Quan el poeta aboca als seus versos l'emoció contradictòria que el posseeix, els estats afectius per què passa, i els destria i disseca en un examen meticulós, ha d'aplicar-se igualment a bastir-ne equivalències intel.ligibles. De vegades una metàfora mordent, sovint prolixes i allargassades comparacions, o algun cop els prosaismes xocants, li serveixen per a explanar la inefable turbulència interior, que, per ser predominantment tètrica i amarga, sol contagiar de tètric i d'amarg el seu correlat verbal. I més encara s'encrespa l'expressió d'Ausiàs en carregar-se amb la tensió rabïuda dels seus instants de deliri. Impreca o depreca, a crits, amb un lèxic disparat per la fúria, mal encabit dins el motlle del decasíl.lab. Són aquells <<dits>> seus
mostrants pensa torbada,a què ell mateix fa referència. I, de passada, fixem-nos en això de <<sens alguna art>>: notòriament, March té clara consciència de la tosquedat --tosquedat retòrica-- de la seva poesia.
sens alguna art, eixits d'hom fora seny,
Ausiàs no posseeix el do de la paraula musical, de la forma graciosa, de l'abundància decorativa, però sí el de la intensitat, el de la síntesi roent i resolutòria. De tant en tant, de la massa lenta i entrebancada dels seus versos, en surt l'enlluernadora vigoria d'un fragment --una estrofa, de vegades una sola línia-- que ens sotraga amb una esbalaïdora coacció emotiva o intel.lectual, com no ho arribaria a fer un poema sencer d'un altre poeta. Jo en diria versos epigràfics, d'aquests passatges, perquè reuneixen la doble virtut que sempre s'ha demanat a la poesia destinada a les inscripcions: concisió i energia. Llegint Ausiàs March ens sobta ara i adés la troballa d'uns quants mots meravellosament eficients: una mera frase, un enunciat, una exclamació, un apòstrofe, que en la seva brevetat resulten d'una esplèndida agudesa. No es tracta de màximes més o menys gnòmiques, encara que n'hi hagi: basta una suggestió qualsevol, una imatge subalterna, una senzilla metàfora. ¿No hi ha tot un compendi de saviesa poètica en un vers tan simple com aquest, per a revelar-nos 1'ànsia anguniada d'algú per a qui la vida es féu insuportable: <<la veu de mort li és melodiosa>>? I no importa a què es refereixi aquest altre vers que citaré, però poques vegades quedarà tan ben dit el sentiment d'una potència formidable que radica en una cosa feble: <<ses blanes mans los forts diamants pasten...>>. Una imatge, purament plàstica, del mar revolt, que es prestaria a ampul.loses divagacions còsmiques en un altre poeta, Ausiàs la redueix a una comparanca casolana, però que per això, per insòlitament invertida, ens convenç més: <<bullirà el mar com la cassola en forn...>>. Els exemples --i els reportats ara no són els més característics-- podrien multiplicar-se. El lector en trobarà d'altres en les pàgines d'aquest llibre: versos que semblen escrits per gravar-se sobre marbre durador, destinats, no al paper fugaç, sinó al monument perenne.
A temps he cor d'acer, de carn e fust.Un cas aberrant de megalomania eròtica: aquesta és la primera conclusió que hom n'hauria de treure, davant certes afirmacions obstinadament reiterades d'Ausiàs March. Ausiàs estava convençut de ser un amador excepcional. <<Car segur só dels ben enamorat...>> Ho repeteix en tots els tons i de totes les maneres que sap. Amor --amb majúscula, personificat-- l'ha preferit entre els altres homes, li desvela els seus secrets, li atorga la seva passió exasperada. És una preferència més aviat tràgica, però també magnificent i oberta a profundes delícies. Tot indueix Ausiàs a creure que, almenys en la seva època, ja no hi havia ningú que pogués comparar-se-li en la qualitat i en el risc d'amador:
Io só aquest que em dic Ausiàs March!
¿Qui és aquell qui en Amor contemplepregunta. Recordem encara aquell poema --Cant LXXIX-- en què parla de les fletxes que Amor utilitza per a ferir els enamorats: són d'or, d'argent i de plom; les d'or, les més doloroses i alhora les més nobles, les va esmerçar totes Amor en el temps passat, i una que se'n descuidà, al nostre poeta la dirigí. March reclama l'abolició, i tot, de la literatura amatòria anterior a ell i del mateix record dels antics herois de l'amor:
com io?,
Callen aquells que d'Amor han parlat,diu. I arriba a assegurar que el dia que ell mori s'acabarà l'estil dels bons amadors, <<car pus hom no s'afina en ben amar>>...
e dels passats deliu tots los escrits,
e en mi pensant, meteu-los en oblits
En mon esguard, degú és enamorat...
He insinuat ja que fóra injust negar la sinceritat viva d'Ausiàs, de l'Ausiàs dels versos. Potser en les seves pròpies paraules trobem motiu per a no prendre al peu de la lletra tot aquest èmfasi amorós:
Tot escrivent jutja lo seu treballPerò, comsevulla que sia, la seva excepcionalitat té alguna justificació. D'ell s'ha dit que <<pensant, s'enamorava>>: en realitat, March pensà l'amor i volgué viure'l com a tal pensament, i l'una cosa i l'altra, difícilment compatibles amb la més elemental de les seves evidències, <<aquella carn on gran amargor jau>>, el disposen al conflicte tempestuós. Ausiàs pensa l'amor, i el pensa damunt la sinopsi de l'ètica escolàstica, calculada sobre la idea de bé. Si, entre els béns proposats a l'home, només els que es fonamenten en la seva part immortal són duradors i veritables béns, origen del plaer que no defrauda, també l'amor --un bé d'aparença suprema-- serà durador i veritable quan s'haurà després de la misèria sensual i dels seus plaers efímers i solament arreli en l'esperit de l'enamorat. L'amor perfecte, doncs, fóra un amor exclusivament intel.lectual. I Ausiàs s'embarca en la temptativa d'assolir-lo. No n'ignora l'arduïtat. L'home és un <<compost>>, té <<dues natures>>: si 1'ànima <<d'un blanc net vol sa roba>>, el cos <<vol semblant de sutzures>>. A vegades, una harmonia pròpiament humana podria conciliar els apetits de totes dues provinences, els intel.lectius dominant-hi. Però l'aspiració excelsa havia de ser l'absolut i solitari lliurament de l'esperit a una mena d'eufòria contemplativa. I ell, Ausiàs, arriba alguna vegada a sentir aquests inimaginables desigs castíssims:
pus afanyós que no el del cavador:
tot així pren a cascun amador
baixant tot cas, i el seu munta a cavall.
car mos desigs no són trobats en homeHome de carn frenètica, amic dels seus sentits, dòcil a les avinenteses propícies, com sabem per la seva biografia, Ausiàs March no reunia les millors condicions per a aconseguir aqueixa beatitud eròtica. Les seves constants recaigudes en allò que en diu <<la folla Amor>>, en la luxúria declarada, són objecte de lamentació, de colèric penediment, en els versos d'Ausiàs. Això no el fa desistir de la seva punya, però hi posa una veta de contradiccions i de pena, que li agrega una certa versemblança psicològica. Un anhel com el que absorbeix el nostre poeta resultaria sospitós de ficció literària si no el corregís la consciència, o l'experiència, de la seva impossibilitat. S'humanitza, justament, quan es reconeix fracassat o fracassable. Tot i que encara ens sembla molt literari, l'amor segons Ausiàs March, ens ho sembla prou menys que no pas l'amor dels trobadors i l'amor del dolce stil nuovo. Vistes avui, des d'un temps en què el sexe ha perdut una bona part del seu prestigi poètic i dels seus tabús pecaminosos, totes aquelles concepcions de l'amor produeixen la impressió d'un convencionalisme ornamental: certament, d'elles ha viscut l'Occident durant segles, banalitzades en l'ús quotidià; però la seva manifestació pura, més elevada, té tot l'aire d'un exercici enginyós, fantasmagòric a força de subtilitat. En l'obra d'Ausiàs hi ha almenys, la presència brutal de les realitats humanes més imperioses. L'amor perfecte, <<la fina Amor>>, és, en tot cas, el coronament d'una ascesi, que, com qualsevol altra mena d'ascesi, està exposada als retrocessos i demana una vigilància contínua i superadora. I això, tant pel que fa a l'amant com pel que fa a l'amada: la reciprocitat amorosa --gran invenció trobadoresca-- hi adjunta una altra dificultat.
sinó en tal que la carn punt no et torba...
L'amor que elabora la literatura europea dels segles XII i XIII, l'amor sota espècie de passió, que engatja la persona entera de l'amant, crea la figura de l'amada com a partenaire irreemplaçable, específicament elegida. Els trobadors idealitzaren la domna fins a fer-ne un ésser inconsistent, cita d'excel.lències i de virtuts, a la qual l'amador retia vassallatge abnegat; els italians, afegint-hi un punt de misticisme profà, la converteixen en donna angelicata, i Beatrice i Laura són entelèquies atroces, simples idees amb nom propi. Ausiàs no sap eximir-se d'aquesta inclinació tan marcada en els seus models retòrics. Més d'una vegada, endut per aquell <<escalf>> que reprotxa als trobadors i que diu reprimir en si mateix, canta la gentilesa de la seva amada en uns termes sublimadors:
Sol per a vós basta la bona pastaL'exaltació del poeta arriba a concretar-se, algun cop, en mots puerilment inflats: <<lo vostre cors per deessa vull colre>>, <<vos confés per un terrenal déu>> <<mon déu e mon delit>>... Quan Ausiàs s'adona que la dama divinitzada és un ésser humà com ell, amb les mateixes febleses i els mateixos límits, reacciona amb irritació: els versos en què la diu s'acosten al to dels misògins més àcids. <<Totes són carn i en carn és llur cabal!>>, exclama. <<Qui és to dolç que dona vol amar?>>, pregunta, encara, amb un menyspreu que l'afecta a ell abans que a ningú. Les invectives de March contra les dones són dures i depriments. ¿Però hi tenia dret? ¿No s'acusa ell mateix de desitjar que la seva amada defalleixi:
que Déu retenc per fer singulars dones:
fetes n'ha assats molt sàvies e bones,
mas compliment Dona Teresa el tasta;
havent en si tan gran coneiximent
que res no el fall que tota no es conega:
a l'hom devot sa bellesa encega;
pas d'entenents és son enteniment...
...ma voluntat se giraBen mirat, la dona estimada no és mai, en March, una imatge espectral més o menys idolitzada. El poeta, malgrat els moments d'encegament candorós, no oblida que projecta el seu amor sobre una criatura real. Compta amb això, com per resignar-se a no trobar-hi la correspondència que podia esperar. En general, Ausiàs sol constatar aquest fet amb una melangia taciturna --
tant que io us vull honesta i deshonesta?
Llir entre cards, tant vos am purament,-- o amb ira sufocada. Perquè el seu amor fos totalment perfecte, no sols caldria que ell estigués disposat a totes les renúncies sensuals, sinó que ho estigués també la seva amada: a la coincidència dels afectes hauria d'unir-se aquesta altra coincidència en la qualitat dels afectes. Això, potser, era demanar-hi massa. Ausiàs pensa que, en temps passats, la gent practicava d'una manera espontània l'art de ben amar, però que aquella aptitud s'havia esvaït. Les dones a les quals ell dedica el seu amor especulatiu, el deceben per no estar preparades per a una relació tan genialment exquisida.
que m'és dolor com no em poreu amar
sinó d'amor que solen praticar
los amadors amant comunament
Si fóssem nats vós i jo entre els antics,explica a la seva dama. March veu que no hi ha altre remei que acudir a la <<maestria>>, aprendre a amar segons els cànons dels bons amadors, perquè la <<fina Amor>> venci i prodigui les seves joies. Al capdavall --diguem-ho de seguida-- l'obra d'Ausiàs sembla escrita per ensenyar a amar:
lla quan Amor amant se conqueria
sens praticar alguna maestria,
lo vostre cor no em fóra tan inics.
En vós conec gran disposició
de fer tot ço que gentilea mana,
mas criament veig que natura engana,
car viure ab mals és d'hom perdició,
per mon sentir regles n'he dat e artNo es pot deduir de la lectura dels seus poemes que Ausiàs March fos gaire afortunat en les seves pretensions. El seu amor es frustra sempre per manca d'una resposta adient o per les pròpies claudicacions carnals. Únicament en la mort --en la mort de la dama, és clar-- se li ofereix una perspectiva consoladora. Sembla una mica cruel, això, però és literalment així, i entra dins la lògica --literària-- de la seva concepció de l'amor. Morta la dona estimada, l'obstacle i el risc de la carn desapareixen: el poeta ja no desitja el cos d'ella, ni necessita --és obvi!-- que ella li correspongui igualment.
als amadors freturants de saber...
L'esperit viu: doncs, ¿quina meravellaconclou. I:
que am aquell?,
Si la que am és fora d'aquest segle,La mort ha convertit la dona en l'<<esperit simple>> que el poeta volia amar. Ausiàs escriu uns quants poemes suggerits per aquesta nova situació amatòria. En part els dedica a explicar com creix i s'acendra el seu sentiment: <<ans molt més am a vós en mort que en vida>>. Però, perquè ni tan sols ara no pugui alliberar-se del seu hàbit d'autotortura, March introdueix en la seva poesia unes altres inquietuds: la preocupació per la sort ultraterrenal de la dama. Molt seriosament, s'interroga si la seva ànima serà al cel, al purgatori o a l'infern, i amb una compunció inesperada prega perquè sigui salvada. En els Cants de Mort --XCII a XCVII-- l'ardent patetisme d'Ausiàs troba accents d'una nova grandesa. Estrofes com aquesta,
la major part d'aquella és en ésser;
e quan al món en carn ella vivia
son esperit io volguí amar simple:
e doncs, ¿quant més, que en present res no
[em torba?
Oh Déu, merce! Mas no sé de què et pregue,compensen les foteses anguniades de moltes altres.
sinó que mi en lo seu lloc aculles;
no em tardes molt que dellà mi no vulles,
puis l'espirit on és lo seu aplegue;
e lo meu cors, ans que la vida fine,
sobre lo seu abraçat vull que jaga.
Ferí'ls Amor de no curable plaga;
separa'ls Mort: dret és que ella els veïne.
Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos,
mescladament partirem nostres cossos,
En l'endemig de tot això, Ausiàs fa lloc en els seus versos a la curiosa casuística amatòria que provençals i italians havien estatuït i codificat en els d'ells. La timidesa de l'enamorat davant la dama, la barreja de dolor i de plaer que comporten les incidències de l'amor, els excitants de l'esperança, l'absència, el record del temps feliç ja esfumat, el desviament de l'amada, la fermesa de l'afecte, les mil pors de tot amador, i tants i tants d'altres temes secundaris, s'entrecreuen ells amb ells i amb l'argument bàsic que acabo de resumir. Un a un, per separat, aquests motius poètics potser arribarien a semblar-nos insignificants: en la magna estructura de l'obra ausiasmarquiana, però, rendeixen un admirable profit en proporcionar-li espessor i continuïtat entre els punts fonamentals. Sobre cada un d'ells, encara, opera la penetració analítica del poeta per extreure'n tots els matisos anímics: l'anatomia de la seva vida interior hi queda més precisada. La línia voluble en què es descabdella el procés eròtic sencer d'Ausiàs dóna, per fi, una vehemència inesgotable al conjunt. Només la nota pessimista, lenta i sostinguda, hi fa de fons constant. Ausiàs es cregué --o se sentí-- sempre un home condemnat a la sofrença. <<D'un ventre trist, eixir m'ha fet natura>>, diu, i diu al seu cor: <<ans que lo món, fón vostra mala sort...>> Els seus versos, faltats <<de bella eloqüença>> --talment que <<l'orella d'hom afalac no pot rebre>>--, són terriblement fidels a aquest tenebrós destí. Ells ens notifiquen a cada instant del seu dolor endanyat, d'aquell dolor que ell assumia com un ofici:
No em dolré tant que en dolor sia fart,(...)
ans ma dolor io prenc per mon mester...