Pensem com són d'importants, per a l'eficàcia persuasiva d'un discurs, els trucs vocals. El to, les inflexions i les pauses, els trànsits bruscos del crit al murmuri confident, la imprecació estentòria, i tota mena de jocs practicables amb la paraula dita, són components tan decisius d'una oratòria com el seu mateix sentit lògic. En la de fra Vicent Ferrer, això ho era, encara, en un grau potser superior al contingut conceptual. En els Sermons, on la destresa del scriptor ho deixa al descobert, trobem una gran quantitat de passatges que demanen un recitat pròdig en aquells expedients. El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies --paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana--, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges.
<<...E a tos fills e filles, deus-los nodrir bé en temor de Déu, e ensenyar-los que no juren de Déu, ni diguen falsia, e que sàpien lo Credo, lo Pater noster, la Aue Maria; a tres anys que haja, la mare deu dir axí, amorant: "Mon fillet, veus ací raymet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Aue Maria"; e pren-li les cametes axí, e agenollar-lo: "Ara di, mon fillet; `Ave Maria'". Ell respondrà agudetament: "Aave Maria"...>> (Sermons, I 156, lins. 2 a 9).Aquest <<Ave Maria>>, amb les dues as que consigna el reportador, seria pronunciat contrafent la dicció infantil, <<agudetament>>. El dominic valencià sabia que la seva habilitat mimètica impressionava l'auditori, tant pel que tenia de gràfic, com perquè es prestava a l'esplai divertit. I més encara quan censurava els costums --els mals costums-- dels seus contemporanis: llavors, en els diàlegs fingits, la intenció paròdica es mescla amb els apòstrofes i els sarcasmes igualment accentuats pel relleu fònic:
<<no solament parlant de boqua Pater noster, així com vosaltres, quan feu oració, e com quan vos vestiu e preneu la camisa per lo matí: "Pater noster" a la una mànega, e "xa xa xa, Marieta, posa l'olla! Pater noster": ¡o, que bella oració!; e, quan vos botonau: "Aue Maria, ¡eee!, gracia plena, xa xa xa": no val res; altres paternostres de lançol, ni val ni nou. E vosaltres, dones, ¿com feu oració? "Senyor, quan me lligue e.m estire les celles, e prench lo mirall": "Aue Marie, xa xa xa"; no val res aytampoch...>> (Sermons, I, 137, lins. 24 a 33).L'efecte devia ser fulminant; amb la burla, la reprensió es fa més incisiva.
Fra Vicent no dubta ni davant l'ús de l'onomatopeia, ans s'hi complau, posat en aquest camí. Els malabarismes histriònics que feia amb la veu troben camp indefinit en la imitació de sons naturals, i el scriptor anota prou reveladorament els mots inventats que, d'alguna manera, representen el soroll confús proferit pel sant. Aqueix <<xa xa xa>>, denotant les paraules de la pregària mastegades sense atenció, és un dels més reiterats en els sermons. <<Xam xam, so d'aram>> era l'expressió amb què el frare escarnia la mala lliçó que del breviari feien els capellans de l'època: <<ja los preveres no dien matines, sinó matines blanques al sol exit, o roges de vespre; e si les dien ans dia, pereosament e endormiscada et confuse: xam xam, so d'aram>> (CHABáS, Estudio, RABM, VI, 165); <<quant hun prevere pensa la mala vida que ha tenguda, primo: Tants anys ha que yo só prevere, e encara no he dit bé mon offici devotament, ni les paraules distinctes, mas xam xam, so de aram...>> (Sermons, I, 72, lins. 18 a 22); <<aprés, de vosaltres, preveres, que hajats diligència en dir bé vostre offici distinctament, no "xam xam, so de aram">> (Sermons, I, 286, lins. 24 a 26); <<par "xam xam">> de hun vers dos mots ne fan>> (Sermons, II, 38, lins. 8 i 9). El barboteig indiscernible d'un mut que tracta de fer-se entendre es converteix, en l'escrit del reportador, en <<mu! mu!>> (Sermons, II, 15, lin. 30) unes vegades, <<me! me! mee!>> (Sermons, II, 17, lins. 13 i 14) unes altres; el buf, en <<bu...u...u...>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 292); la riallada, en <<hahaha>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 120);[31] en <<rum rum>> la xerrameca de les dones xafarderes (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 132; Sermons, II, 42, lins. 29 i 30). Les onomatopeies de mestre Vicent no es limiten a sons més o menys humans: el cop dels condemnats a l'infern, quan cauen dins les suposades calderes, fa un eufònic <<xof!>> (CHABáS,, Estudio, RABM, IX, 100); les campanetes dringuen <<tinch tinch>> (Sermons, I, 265, lin. 30); i el martiri d'un sant rostit a les graelles, té un sorprenent realisme en la descripció ajudada d'aquests borborigmes significatius:
<<Aprés, prengueren unes forques de ferre, e ab aquelles giraven-lo, ara[32] a la hun costat, adés al altre, e axí com lo giraven, la carn, "chii, chii", e rajave lo greix axí com la pell se trencave.>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 57)[33El tint dramàtic del passatge demostra que el predicador seria un virtuós de l'onomatopeia, perquè havia de ser una mica difícil d'evitar-hi el perill d'una contraproduent comicitat. En canvi, en moltes ocasions, fra Vicent no en desdenya l'efecte hilarant. Un bon grup d'onomatopeies registrades en les reportacions copien brams, udols, refils, escataineigs i tota mena de crits animals, i pel context endevinem el propòsit grotesc que l'hi induïa: <<...¿e com viviu axí com a bèsties? Hun ase, quan veu la somera, tan tost corre: "Haaaic!" Mas l'om no deu ésser axí com l'ase...>> (Sermons, II, 183, lins. 18 a 20). Encara ací, allò que el predicador vol desacreditar es revesteix de mofa en ser apariat amb un ridícul tret zoològic:
<<Jactància és dient: "Yo dejun tants dies la semana, o vist cilici", e semblants paraules. E a tals pren-los com a la gallina que, quan haurà post los ous, cride: "ca ca ca", e no pot callar fins que li hauran llevat l'ou.>> (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 134).[34]Hem d'afegir-hi, demés, en aquest petit catàleg d'expedients verbals, l'allargament de les síl.labes tòniques d'alguns mots, que marcava un punt culminant del paràgraf: <<Coom! Hòomens, doones! Aaahaha! Ahahay! Aay!>>.[35] El reportador, per indicar-ho per escrit, repeteix les vocals, probablement en proporció a la intensitat amb què foren pronunciades: <<Oo! Ooo!, Ee! Eee!>>.
Al costat de tot això, i completant-ho, hi havia en l'oratòria vicentina un altre factor extern, lligat a l'actuació personal del predicador, que tampoc no recullen les reportacions: la mímica. Quan Vicent Ferrer predicava, ho feia, tant com amb les paraules, amb els gestos. L'eloqüència de les seves mans, de la seva cara, de les seves actituds totes,[36] no menys generosa que la de la seva boca, reforçava el sentit i la plasticitat del que deia. Frases com
<<...mas podeu pensar quinya devie ésser aquella contrició que per lo cor devia rompre; deye axí: "Do... Do... Doomine!", plorant, ab paraules trenquades>> (Sermons, II, 7, lins. 30 a 32),no solament ens les imaginem pronunciades amb un dolor ostensible en la veu --aqueix <<Do... Do... Doomine!>>, trèmul, panteixant, lamentació agònica--, sinó també reflectint-lo en les faccions i en els moviments del cos: només així, el gest compungit acompanyant la paraula desolada, la interpretació seria perfecta. Són molts els pas- satges en els quals els sermonaris delaten la col.laboració de la mímica. Algunes vegades, un <<així>> la fa ben clara:
<<...e llavors, cada christià onsevulle que sie deu pregar agenollat en terra, no en porta ne en pedrís, axí com fan alguns que fiquen los genolls la hú axí...>> (CHABáS, Estudio, RABM, IX, 98);[37]d'altres, el significat del text l'exigeix:
<<Ara com? La supèrbia ha algun plaer, que, quan l'om és ben vestit, infle en si, oo!, e aquell plaer ha. "Oo, yo só de gran linatge!", etc.>> (Sermons, I, 284, lins. 31 a 33)El vanitós que s'estarrufa de la seva nissaga, l'encarnaria sant Vicent, en el moment de parlar per ell, amb un escarafall ampul.lós. Sempre que, amb la decisió de fustigar-los, estrafà derisòriament els vicis i els defectes de la gent, l'orador devia gesticular de manera exagerada per fer riure l'auditori:
<<Si ací havia dos camins, la hú sens perill, e l'altre tot perillós, di, bon hom: si tu meties lo fill en lo camí perillós, donant-lo a ocasio que.l maten, ¿no series traydor? Certes, sí. Donchs, susaxí fan ara los pares e mares a sos fills, per la mala vida que.ls ensenyen. Di, bon hom: ¿has tu nengun fill? "Ara ha sis anys, o set, o .XII. anys". E què li dius ara? "Mon fill, porta al costat dret aquesta dagueta, e si degú te diu `bif', tu di-li `baf'; mostra, mon fill de qui és, e si.t dien mala paraula, torna-la-li tantost". E vosaltres, dones, a vostres filles, ¿què.ls ensenyau? Haa! "Ara vet, ma filla, axí te affaytaràs; vet, pren axí lo mirall, e aquest pelet tira'l axí. E no veus tu que no.y està bé? E, ma filla, axí ballaràs, de costadet, e axí faràs aquesta volta". La mare se fa alcavota de la filla; e aquest camí, ¿on va? A infern, e tu e ella.>> (Sermons, I, 205, lins. 19 a 33)Els consells del pare i de la mare tindrien una versió bigarrada i feliç. Sense buscar-hi ja cap derivació còmica, també els apòlegs i les històries de sants que mestre Vicent contava, i en els quals el diàleg té un espai preponderant, rebien un tracte semblant. No és, doncs, solament el braceig expressiu, habitual, necessari en tota peroració, allò que sant Vicent posava en la seva: cal pensar, més aviat, en una complexa varietat de jocs que no hi ha més remei que qualificar de teatrals. La multitud encaixava l'espectacle admiradament. Adreçant-se alhora als ulls i a les orelles del bon poble, el dominicà aconseguia un resultat viu i embadalidor. Els seus oients posseïen, justament, la mena d'esperit susceptible d'impressionar-se amb aquella fogosa barreja de crits i postures, de sàtira i admonició, de rondalles i invectives, que era, en suma, l'oratòria vicentina.
Ens podríem preguntar si en fra Vicent es donava la clàssica paradoxa del comediant, que no s'ha de commoure --o no li cal commoure's-- per tal de commoure l'espectador. En principi, sembla que commovia amb la seva pròpia commoció. Ell era un típic home de l'Edat Mitjana declinant, com els homes del seu auditori; vibrava amb els mateixos estímuls, en compartia les propensions, el pathos. Ho prova, si més no, la facilitat amb què tendia al plor. L'última Edat Mitjana fou un temps particularment ploraner: tothom hi tenia les llàgrimes a punt, en qualsevol moment; les llàgrimes eren gairebé rituals, tant en les vehemències religioses com en les profanes.[38] Mestre Vicent en vessava moltes quan deia missa,[39] sobretot en consagrar l'hòstia: plorar era per a ell una tal voluptat, que reprimia les llàgrimes a disgust.[40] Les llàgrimes acudien igualment als seus ulls en molts instants dels seus sermons, remarcant així, com amb la mímica i les artèries vocals, l'emoció dolorosa d'allò que estava dient. Predicador i auditori solien plorar plegats, i el sermó s'interrompia per donar lloc a la serenitat de l'un i dels altres. Fins a quin extrem tot això era sincer en mestre Vicent, no ho sabríem escatir. Però és cert que hi havia alguna cosa més que la simple reacció espontània, sentimental, davant els fets o les idees contemplats, provocadors del plor. Perquè el sant preconitzava les llàgrimes deliberades:
<<Vosaltres, preycadós, llevats los ulls e mirats que la gent és inclinada a penitència: lo preycar ha nom "sembrar" quant és a la obra..., e és-se seguar quant es fan lexar peccats... Si van corporalment per lo món, devem anar preycant e plorant, escampant la lavor; gran fet és, com aquell que sembra, regua...>> (Quaresma, XXVII, lins. 164 a 170)Deliberades, ja que són imprescindibles per a l'eficàcia de la predicació i el predicador ha de refermar amb elles allò que comunica i proclama. No fingides, potser, però sí, repeteixo, deliberades. Plorar, encara, és una <<bona obra>>, com portar cilici, dejunar o assotar-se <<vetlar gran part de la nit plorant>> (Quaresma, II, lins. 68 a 69).[41] Sigui com sigui, el fet és que les llàgrimes eren, també, una dimensió de l'oratòria del valencià, que havíem d'anotar ací. En realitat, aquesta faceta a penes es patentitza en els sermonaris, almenys en la part publicada. Difícilment hi reconeixerem els passatges que promovien unes consternacions tan esclatants. Trossos patètics, n'hi ha, en efecte; llegits, però, no arriben a justificar el vessament de llàgrimes. És tot el contrari del que s'esdevé amb aquells altres on sant Vicent volia suscitar la rialla dels oients o captivar-ne l'atenció. La virtut còmica i la narrativa del frare han passat a les reportacions amb una notable exactitud. Tanmateix, les llàgrimes hi eren. Potser el scriptor no s'interessava tant a ser fidel en aquestes ocasions; potser era particularment inepte per a elles. Una explicació millor fóra que, en definitiva, la gent de l'Edat Mitjana, afeccionada a plorar, plorava per qualsevol cosa, i no li calien incentius massa aguts: donada la sensibilitat actual per al plor, ben diferent, nosaltres no acabem de veure-hi clar. En última instància, també el reportador, emocionat com la resta de l'auditori, podria haver descurat la seva tasca en les estones de plor col.lectiu. Al lloc corresponent al sermó de divendres sant, en la Quaresma, hi ha una nota que diu: <<Die ueneris sancta non ualui scribere sermonem propter fletum>>. Això, probablement, bé que en menor escala, li passaria, més d'una vegada. (...)
28. Acta Sanctorum Aprilis, t. I, 195. Apud. HUIZINGA, Otoño, II 68-69.
29. Veg. la nota preliminar a la meva edició de Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcelona, 1955), 7.
30. Ibid.
31. <<...e la malvada muller gitave's e'l llit, e per devall lo llançol, mirave'l e reye-se'n "hahaha">> (CHABÀS, Estudio, RABM, VIII 120).
32. La RABM diu <<ans>>: l'errada, de les reportacions, del transcriptor o de la publicació, és evident.
33. Un altre passatge semblant, en Sermons, II, 176, lins. 5-9: <<Lo .VI. turment és que ell féu haver launes de ferre, e quan eren ardents del foch, féu-la tornar en lo primer turment de aculeu, e ab aquelles launes ardents cremave-la axí: <<xii, chiiii>>, e lo foch no li fahye mal.>>
34. D'altres onomatopeies d'animals: <<Item, la segona proprietat del gall, a miga nit canta mollament, mas a la fi de la nit, que.s acosta lo dia, crida que cuyda esclatar "sus! sus!">> (Quaresma, V, lins. 56-58). <<E [els corbatons] han fam, e per ço lleven alt al cel lo cap, cridant a Déu: "Buu! buu!", e Déus tramet-los ros, ab què.ls proveeix alguns dies>> (Sermons, I, 20, lins. 27-30). <<Se replegaven d'aquella contornada los corvos e.ls altres [animals], e, pus que vehyen que natura los fallie, tornaven-se a Déu, creador de natura, alçaven lo cap alt al cel, cridant a Déu: "Muu! muu!">> (Sermons, I, 21, lins. 8-11). <<E si la gallina ve davant lo senyor, "xo! xo!", no la lexarà viure, e fan-la jaure en l'estable>> (Sermons, I, 273, lins. 9-10).
35. CHABáS, Estudio, RABM, VII, 132. Veg. també un <<E quee?>>, en Sermons II 205, lin. 32.
36. Veg. J. Ernest MARTíNEZ FERRANDO, El nostre sant Vicent Ferrer (València, 1952), 14.
37. <<Dir-vos he hun miracle. Diu Vitis Patrum: ere un ermità, e tenie hun petit infant per dexeble, que li delliurà la mare a tres anys per mostrar-li de servir Déu e de fer penitència. E aquest infant cresqué, que havie .X. anys e no sabie sinó ço que.l hermità li mostrave. Fo cars que.l hermità ere molt vell e hagué mester algunes coses, e tramès lo fadrí a la ciutat. E.l prohom estave en dos treballs, perquè lo fadrí no havie vist hom degú ne ciutat, e no sabie què.s farie. E l'altre treball que.s tenie de temptació, e vol avisar dient-li: "Mon fill, tu iràs a la ciutat". E.l fadrí dix: "Què vol dir ciutat?" "E què vol dir hòmens?">>, etc. "Item, aprés veuràs altres creatures que semblen hòmens axí vestides [el santo aquí debió hacer alguna seña denotando las faldas de los vestidos], e guarda't de aquell; no.y estigues gens, que verinoses són". Dix aquell: "E què és axò?". Dix-li: "Oques". E.l infant ne va, e fo en la ciutat, e vehé les dones e badà, e mirà aquelles; e comprà ço que havia mester, e tornà-sse'n. E quan fo ab l'hermità dix-li que què li havie més plagut. E dix-li que les oques, "e de nit me vénen al llit". E.l infant deye-li de dia en dia: "E quan iré a veure les oques?", Per què, veus com havie la inclinació natural...>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 46-47. L'observació intercalada és del mateix CHABáS).
38. HUIZINGA, Otoño, I, 19; II, 70-71.
39. <<...e tots jorns lo dit mestre diu missa cantada ab rnoltes llàgrimes>>. Dietari del capellà d'Anfós el Magnànim, 98.
40 Acta Sanctorum, Apr., I, 485, 494. HUIZINGA, Otoño, II, 71.
41. Sobre les llàgrimes, veg. Sermons, II, 128-129.